dimecres, 23 d’abril del 2014

Alberto Pimenta, un poeta portuguès massa desconegut

"...es el pequeño
hijo de puta
quien da al grande
todo lo que él
necesita
para ser el gran hijo de puta.

además,
el pequeño hijo de puta ve
con buenos ojos
el engrandecimiento
del gran hijo de puta
el pequeño señor
Sujeto Servicial
Sobradamento Simple
o sea, el pequeño hijo de puta."

ALBERTO PIMENTA

*Aquest fragment pertany a: Alberto Pimenta, "Discurso sobre el hijo de puta", Valencia 1990 -
Víctor Orenga Ediciones, S.L. 

Tot i que el fragment pertany a una traducció de fa molts anys ens acabem 
d'assabentar que: 
L'editorial "Pepitas de Calabaza" acaba de recuperar 
"Discurso sobre el hijo-de-puta",un obra transgressora i molt lúcida d'un poeta 
portuguès molt desconegut al nostre país i en la nostra cultura

Qui és Alberto Pimenta?
Segons l'editorial esmentada el descriu com:
Alberto Pimenta (Oporto, 1937) es un poeta practicante de muy diversas disciplinas (poemas escritos, collages, acciones poéticas –performances-, ensayos teóricos, etc.). Apenas conocido en España –y discretamente ignorado por la crítica de su país-, Pimenta es sin duda uno de los poetas portugueses vivos más notables. Autor de una obra variada, sólida y arriesgada siempre, ha publicado una treintena de libros, entre los que figuran títulos como Homo sapiens (1977, &etc), Bestiário Lusitano (1980, Appia), As moscas de pégaso (1998 &etc) o al Face-book (2012, 7 Nós). Su obra, no siempre fácil de traducir, ha sido vertida a numerosos idiomas como el francés, el italiano, el sueco o el alemán.
Dicen que Alberto Pimenta es imposible de clasificar, y quizá sea cierto, pero nos aventuraremos a definirlo como un gran jugador que lo arriesga todo –expresión y pensamiento- en cada partida. Cada texto es, así, un reto para el lector, un reto del que nunca sale indemne.
Un curiós assaig d'un poeta que no sabem si té més de prosa poètica, de crítica o d'assaig o simplement  molta molta ironia...

Sinopsis (segons el portal online de la Librería Diógenes d'Alcalá):
Entre otras -y también relevantes cuestiones- Alberto Pimenta nos ilustra con este Discurso de cómo el hijo-de-puta existe y prácticamente se encuentra en todos los lugares. De lo poco que se sabe acerca de él. De cómo los trajes y la configuración física no bastan para definirlo. De algunos rasgos distintivos del hijo-de-puta. De sus gustos, y los sitios que ocupa. De las maneras del hijo-de-puta de ser hijo-de-puta. De cómo todo hijo-de-puta es por encima de todo hijo-de-puta. De sus grandes especializaciones. De su vida privada y pública. Y de las infinitas variedades de hijo-de-puta.

dissabte, 15 de març del 2014

Rilke - Vinyoli (versos per rellegir)

                                              

                                                           Rilke. Olof Waddington Böcker 
                                                              [imatge extreta de Pinterest]
   "la poesia no és cosa de sentiments sinó d'experiències"  
Vet aquí la frase de Rilke que va incitar a escriure a Joan Vinyoli                                    
                         
                                                               RILKE - VINYOLI 
                                                  Vet aquí dos poetes que no calen presentacions i a la xarxa en podem trobar molta informació. Un servidor sempre ha sentit una certa devoció a Vinyoli i en altres blogs ja n'havia publicat a mode de record  altres versos però en aquesta ocasió només volia fer un brevíssim apunt a mode de presentació abans de compartir els versos de la relació d'aquests dos poetes.

Vinyoli forma part amb d'altres noms, d'aquells poetes imprescindibles de història de la poesia catalana contemporània. Fa tres dècades que ens va deixar i enguany el 2014 s'ha decidit un any commemoratiu en qüestió. 
Pessics d'ànima i poetes del món està dedicat a recopilar i gaudir pessics de versos de poesia del món i Rilke n'és un dels poetes més importants de la poesia occidental. I per tant volia recopilar-ne algún text en aquest espai.

Vinyoli segons la definició de la nota publicada dins l'apartat del Presidència del Gencat que ens anuncia l'any commemoratiu en qüestió, en remarca el següent:
"Influït en els seus orígens per Rainer Maria Rilke i Carles Riba, el poeta Joan Vinyoli es va iniciar en la poesia simbòlica amb la voluntat de construir una veu lírica personal. Progressivament va tendir cap a una línia més realista i existencialista, potenciada per un llenguatge sobri.
L’amor, la mort, la naturalesa, el paisatge urbà i el món dels somnis són alguns dels seus temes i escenaris més freqüents. Al final de la seva vida, Vinyoli es va aferrar a la poesia amb una obra intensa i productiva com a mitjà per fer front al pas del temps i a la fragilitat de l'existència.
Aquest 2014, centenari del seu naixement, commemorem l’Any Vinyoli."(Gencat dixit) 
                 (Sempre és curiós llegir la informació del Anys commemoratius dels portals més "oficials")
Per tant la millor manera d'homenatjar aquests dos noms és rellegint-los i la millor manera de matar dos pardals d'un tret és rellegint les traduccions que el  propi Joan Vinyoli ens va deixar (entenem que dins de les seves múltiples influències poètiques, Rilke n'era una de les predilectes).

Rainer Maria Rilke (Praga [Actualment Rep.Txeca] - 1875 - Montreux [Suïssa] 1926)
"Rainer Maria Rilke és un reconegut poeta austríac en llengua alemanya del segle XX. Va crear imatges persistents que tendeixen a centrar-se en els problemes del cristianisme en una època de descreença, solitud i profunda angoixa." (Viquipèdia dixit)

Joan Vinyoli (Barcelona 1914 - 1984) +info a:http://www.escriptors.cat/autors/vinyolij/index.php
Joan Vinyoli i Pladevall fou un poeta català. Fortament influenciat per Rainer Maria Rilke, va començar a escriure incitat per una frase del mateix. (Viquipèdia dixit un altre cop!)

Sóc conscient que reduïr la profunda relació poètica d'aquest dos autors a dues definicions viquipedianes pot resultar d'un minimalisme extrem i els erudits de la matèria fins i tot pensaran que pot resultar tot plegat frívol però si més no volia donar peu a resaltar com n'és de curiós que un poeta com Vinyoli pugui quedar definit en poques paraules (gairebé influenciats per la nova cultura del tuit minimalista) per la citació de la influència d'un altre pes pesant (mai millor dit) de la Història de la Poesia Europea.

Difícil escollir en un apunt que vol ser també minimalista uns versos de Rilke traduïts per la saviesa de Vinyoli.
I he escollit els següents versos, confesso perquè m'he sentit atrapat per la força del primer vers que t'empeny a llegir-ne la resta amb una fluidesa magistral.

Les seves traduccions de Rainer M. Rilke es troben recollides en les publicacions Versions de Rilke (1984) i Noves versions de Rilke (1985). 
(la següent traducció ha estat extreta de la següent pàgina: http://www.mallorcaweb.com/magpoesia/poesiaalemanya/rilke.html#orfeu )


ETS L’ESDEVENIDOR...
Ets l’esdevenidor, l’aurora immensa
sobre les planes de l’eternitat,
el cant del gall rera la nit del temps.
Tu ets el rou, les matines, la noia,
la mare, el foraster i la mort.
tu ets la forma canviant tothora
que sempre solitària s’eleva del destí,
que resta no alabada ni planyuda,
mai no descrita, com un bosc salvatge.
tu ets la quinta essència profunda de les coses
que es guarda de dir d’ella l’últim mot,
i es mostra als altres sempre diferent:
costa per al vaixell, vaixell per a la terra.
          (Trad. Joan Vinyoli)

dimecres, 22 de gener del 2014

La rosa malalta de William Blake

El següent text i primer post del 2014 de Pessics d'ànima és una magnífica traducció de l'escriptor, poeta i traductor Emili Gil d'uns bonics versos de William Blake. L'Emili ha volgut compartir el seu treball i un servidor l'ha volgut compartir en aquest espai.

"La rosa malalta", il·lustrada per William Blake a la pàgina 39 del seu llibre "Songs of Innocence and of Experience Showing the Two Contrary States of the Human Soul "(1794).


"La rosa malalta" (1794), de William Blake. Versió d'Emili Gil


La rosa malalta

Ai, rosa, estàs malalta!
El cuc invisible
que vola en la nit,
en la tempesta udolant,

ha trobat el teu llit
d’alegria carmesí:
i el seu fosc, secret amor,
és destruir la teva vida.

Tot seguit, l'original de William Blake:

The Sick Rose

O Rose thou art sick.
The invisible worm,
That flies in the night
In the howling storm:

Has found out thy bed
Of crimson joy:
And his dark secret love
Does thy life destroy.

WILLIAM BLAKE
(Londres, 28 de novembre de 1757 – Londres, 12 d'agost de 1827
  1. William Blake va ser un poeta, pintor, gravador i místic anglès. Encara que va romandre en gran part desconegut durant el transcurs de la seva vida, actualment el treball de Blake compta amb una alta consideració. Viquipèdia

dilluns, 16 de desembre del 2013

Arbres de Nadal (Christmas Trees) de Robert Frost - Bones Festes!!

Arbres de Nadal 
gif
Robert Frost (1920)
CLR gif(2 Fragments)

(Una Carta de Nadal Circular) 
La ciutat s'havia retirat a si mateix 
I va sortir per fi el país a país; 
Quan no està entre remolins de neu vénen a mentir 
I remolins de fulles que encara no establert, es va dur 
Un estrany al nostre pati, que semblava la ciutat, 
No obstant això, ho va fer de manera país on hi ha 
Es va asseure i va esperar fins que ell ens va treure 
A-botonar abrics per preguntar-li qui era. 
Ell va demostrar ser la ciutat vénen de nou 
Per buscar alguna cosa que havia deixat enrere 
I no podia prescindir i mantenir la seva Nadal. 
Ell em va preguntar si volia vendre els meus arbres de Nadal; 
Els meus bosc-els bàlsams joves avets com un lloc 
On són totes les cases i les esglésies tenen torres. 
Jo no havia pensat en ells com arbres de Nadal. 
Dubto que em vaig sentir temptat per un moment 
Per vendre els seus peus per anar en els cotxes 
I deixar el vessant darrere de la casa tot nu, 
Quan el sol brilla ara no més calent que la lluna.
              *******
"Un miler d'arbres de Nadal!-El que cada un?" 
Sentia una necessitat d'estovament que a mi: 
"Uns mil arbres vindria a trenta dòlars". 
Llavors jo estava segura que mai havia tingut la intenció 
Perquè ell els té. No tornar a mostrar sorpresa! 
Però $ 30 semblava tan petit al costat de 
L'extensió de les pastures em tira, tres rals 
(Per això va ser tot el descobert per cap), 
Tres cèntims tan petits al costat dels amics del dòlar 
Hauria d'estar escrit a menys d'una hora 
Tornaria a pagar a les ciutats dels arbres bons com aquests, 
Regular sagristia arbres sencers Escoles Dominicals 
Podria passar l'estona suficient per encarregar-se de prou. 
Un miler d'arbres de Nadal que no sabia que tenia! 
Val tres centaus més per regalar de vendre, 
Com es mostra mitjançant un càlcul simple. 
Llàstima que no podia posar un en una carta. 
No puc deixar desitjant poder enviar-li una, 
En podeu afegir-hi un Bon Nadal.

ROBERT FROST(San Francisco (EE.UU.) 1874 - Boston 1963)
Enguany fa 50 anys de la mort d'un dels gran poetes norteamericans i l'he volgut recordar amb un dels seus poemes nadalencs més coneguts. 

*Text original en anglès: Christmas Trees (A Christmas circular letter)http://www.bartleby.com/119/2.html
*Traducció al castellà: Los árboles de Navidad http://navidad.lecovok.com/famosos-poemas-de-navidad.html
*Text complet traduït al català: http://www.leoaquarium.tk/od/poems/l/blfrostchristmas.htm?-Arbres-de-Nadal-de-Robert-Frost


AMB AQUEST POEMA DES DE PESSICS D'ÀNIMA I POETES DEL MÓN US DESITJO:
BONES FESTES!!

divendres, 1 de novembre del 2013

3 poemes mexicans per Tots Sants

                            [imatge extreta de http://www.ushispanicministry.com/archives/1161]

*Tots Sants i el dia dels fidels Difunts són dies molt celebrats en algunes cultures com la cultura mexicana.
He trobat per casualitat uns versos d'un poeta contemporani mexicà que són un bon exemple de la influència i la importància que té aquesta tradició fins i tot en la literatura i lletres mexicanes.

**Són uns poemes d'un poeta de Puebla que les seves arrels són plenament indígenes i es diu Alberto Hernández Casimira. De l'autor, més enllà de les seves arrels i que és un autor contemporani, n'he conseguit trobar poca informació. (i els poemes són extrets d'apèndixs d'alguns estudis actuals sobre poesia indígena méxicana contemporània)

Vet aquí unes paraules del seu editor: (extretes del blog: http://elerranteeditor.blogspot.com.es/)

"El indigenismo se expresa de diversas maneras según la gente, el momento y las circunstancias. Todas estas manifestaciones tienen en común el deseo de exaltar las culturas indígenas del pasado y lo que permanece de ellas en el presente.
Esta coyuntura propicia asimismo un “despertar” de la conciencia histórica de los indígenas, así como el deseo de reivindicar un pasado y enriquecer con nuevos matices los atributos culturales vigentes de su razón de ser.
Cualquiera que haya sido la intención que motiva el resurgimiento, estas tendencias permitieron que la voz todavía tenue de algunos autores indígenas fuera escuchada y que sus obras se dieran a conocer.
Alberto Hernández Casimira, oriundo de Huauchinango, Puebla, hablante nativo de la lengua náhuatl, es uno de estos autores que quieren ser oídos, leídos, no sólo en la lengua nacional: el castellano, sino también en una lengua más entrañablemente mexicana: el náhuatl, su lengua materna.
El sólo hecho de expresarse en náhuatl es un grito de protesta. Pero Alberto Hernández no se limita a expresar su sentir profundo en la lengua de sus ancestros. En una introducción, expresa el deseo de ver los “patrones culturales indígenas” reconocidos como tales, como una opción existencial en la tierra y no rechazados en tanto manifiestan un supuesto retraso cultural."

                                           VERDAD SOBRE LA MUERTE
                                           Sólo muriendo en gran pecado equivale morir eternamente,
                                           el vivir sin querer haber amado 
                                           buscando un perderse eternamente.

                                           Mas el morir por ser crucificado
                                           a sabiendas amando inmensamente
                                           en pos de nuestro ser resucitado
                                           aunque en día de fecha no inminente.

                                           Es un morir sublime y muy dichoso,
                                           es búsqueda de una ansiada gloria
                                           aunque la vida sea inmensa pena.
                                              
                                           Librándonos de tan fatal cadena
                                           dando paso a una nueva historia
                                           donde se goza de todo lo grandioso...

                                                  TODOS LOS SANTOS

                                           Olor de incienso, flores, pan de muerto
                                           y tamal en espléndidos altares,
                                           de manjares no es un derroche incierto
                                           en nuestros exigentes paladares.

                                           Es el anhelo de ser nunca yerto
                                           de este cuerpo en estos caminares,
                                           es el anclar viviente del real puerto
                                           des de estos mundanales valladares.

                                           De nuestra alma es vida en excelencia
                                           en el umbral de ese gran futuro
                                           que aquí forja nuestro acto diestro.

                                           Lejos de ser un ritual siniestro
                                           en orgía de apetito inmaduro
                                           como opinan los hombres sin conciencia.

                                                     Alberto Hernández Casimira 
                                       (Indígena nahua de Xolotla, Pahuatlán, Puebla, México)
                                                             ****
Hernández Casimira és un bon exemple de com ha continuat la tradició poètica entorn la vida i la mort en la cultura Naua mexicana i de com n´és una temàtica mil·lenària. Alguns historiadors, antropòlegs i estudiosos com Angel María Garibay Kintana y Miguel León Portilla  han adaptat a la llengua castellana alguns poemes antiquíssims:
"La literatura de los pueblos de habla náhuatl es la más conocida de las literaturas de los pueblos del México antigüo. Durante los primeros años de la conquista y colonia, los frailes hicieron una buena cantidad de documentos que fijaron en caracteres latinos la tradición oral de estos pueblos. Gracias a la labor de estudiosos contemporáneos, como Angel María Garibay Kintana y Miguel León Portilla, podemos acercarnos a esta manifestación artística de los pueblos prehispánicos."

Sed de inmortalidad

Autor: Netzahualcóyotl (1450)
Cantares mexicanos
Niwinti, nichoka, niknotlamati,
nikmati, nik-itoa, nik-elnamiki:
¡maka aik nimiki, maka aik nipoliwi!
Inkan ahmicowa, inkan ontepetiwa,
in ma onkan niauh:
¡maka aik nimiki, maka aik nipoliwi!
Me siento fuera de sentido,
lloro, me aflijo y pienso,
digo y recuerdo:
¡Oh, si nunca yo muriera,
si nunca desapareciera!...
¡Vaya yo donde no hay muerte,
donde se alcanza victoria!
Oh, si nunca yo muriera,
si nunca desapareciera...

dimarts, 1 d’octubre del 2013

2 poemes de Jack Kerouac

Jack Kerouac (Lowell, Massachusetts 12 de març de 1922 - St. Petersburg, Florida 21 d'octubre de 1969) novel·lista i poeta nord-americà. Icona i ànima de "Generació Beat".

Autoestopista
“Trato de llegar a la soleada California” —
         ¡Bum! Es esta horrenda trinchera
que le hace parecer un gángster imaginario
autoderrotado y autoasesinado, un idiota con
un lamentable abrigo, ¿cómo podrían comprender
mis empapadas mochilas —¿mis embarradas mochilas?—
         “Mira, Joh, un autoestopista”
         “Parece que tiene una pistola escondida
bajo esa abrigo del I.R.A.” 
         “Mira Fred, a ese hombre junto a la carretera”
         “Algunos maníacos sexuales aparecieron impresos
en 1938 en una revista porno”—
         “Encontrarás su cadáver azul en una
edición sombreada de verde, con manchas de hacha”.

Esta preciosa ciudad blanca...
         13
Esta preciosa ciudad blanca
Al otro lado del país
No me resultará 
Adecuada nunca más
He visto el movimiento del cielo
Dije: "Esto es el fin"
Porque estaba cansado
de todos esos presagios
Y en cualquier momento en que
         me necesites
Llama 
         estaré en el otro
                  extremo
Esperando
         en la pared final
         14
San Francisco Blues
Escritos en una mecedora
Del Hotel Cameo
Barrio chino de San Francisco
Diecinueve cuarenta cuatro
JACK KEROUAC
Versiones de:Mariano Antolín Rato

diumenge, 15 de setembre del 2013

1 poema de Seamus Heaney



                                                                 SEAMUS HEANEY
                                                                (Irlanda 1939 - 2013)
El mes passat ens va deixar un reconegut poeta irlandès. Fou premi Nobel de Literatura 1995. I l'hem volgut recordar amb la traducció d'un dels seus poemes...

Conduciendo de noche

Los olores cotidianos eran nuevos
en el viaje nocturno a través de Francia:
lluvia y heno y bosques en el aire
creaban cálidas corrientes de aire en el coche abierto.

Los postes blanqueaban sin cesar.
Montreuil, Abbeville, Beauvais
se prometían, prometían, llegaban y se iban,
garantizando cada lugar el cumplimiento de su nombre.

Una tardía trilladora gruñía por el sendero
sangrando semillas a través de su luz.
Un incendio forestal se extinguía.
Uno a uno cerraban los pequeños cafés.

Pensé en ti de forma continua
unas mil millas al sur donde Italia
apoya su lomo en Francia en la esfera oscurecida.
Tu cotidianeidad se renovó allí.


De "Puerta a la oscuridad" 1969
Versión de Vicente Forés y Jenaro Talens


Poema extret de la pàgina: http://www.amediavoz.com/heaney.htm

dimarts, 20 d’agost del 2013

Buena suerte (de Allen Ginsberg)

                                  Allen Ginsberg
                             (EE.UU. New Jersey 1926 - 1997)

Buena suerte
Tengo suerte de tener los cinco dedos en la mano derecha
Suerte de hacer pipí sin que me duela mucho
Suerte que los intestinos se muevan.
Suerte, duermo de noche en una cama de capitán, siesta a media tarde
Suerte de pasear por First Avenue
Suerte de ganar un par de cien mil al año
cantando Eli Eli, escribiendo lo que se me pasa por la cabeza, grabando garabatos primordiales,
                              enseñando en un colegio budista, sacándole fotos con la Leica a la parada del bus
                              por la ventana de mis ojos
Oigo sirenas de ambulancias, huelo ajo y orín, pruebo nísperos y lenguado,
camino descalzo por el piso del loft, algo insensibilizadas las plantas de los pies
Suerte que puedo pensar y que el cielo puede nevar


Versión de Ana Becciu
De "Muerte y fama" Editorial Lumen, S.A. 2000


Poema i informació extreta de: http://www.amediavoz.com/ginsberg.htm

divendres, 26 de juliol del 2013

Verano (poemes de) Matsuo Bashô

                                                                 MATSUO BASHÔ
                          (Ueno, Akasaka, 1644 - Edo [actual Tokyo] 1694)
                 (Destacat poeta de la història de la literatura japonesa)
Verano
Preso en la cascada
un instante:
ya comienza el verano.
* * *
¡Ay perlas de verano!
Eso es todo lo que queda
del sueño de los héroes.
* * *
Las lluvias de mayo
no te atacan ya,
templo de oro.
¡Qué admirable,
Quien no piensa, "La vida es fugaz,"
Cuando ve el destello de un relámpago.
* * *

Me siento como en un cuadro;
La vaca avanza lentamente
Por el páramo veraniego.
* * *

El río Mogami
Ha arrastrado al ardiente Sol
Hasta el Océano.
* * *
El principio de la poesía:
La canción de los plantadores de arroz,
En la provincia de Oshu.
* * *

Un pobre hospedaje;
El lloriqueo de un perro
Bajo la lluvia en la noche.
* * *

Una casa exquisita:
Los gorriones son felices en el mijo
Del campo trasero.
* * *
¡Ah! ¡La hierba del Verano!
Todo lo que queda
De los sueños de los guerreros.
* * *

El claro de luna penetra
En la gran arboleda de bambúes:
El hototogisu grita.
* * *

El hototogisu,
Cantar, y volar, y cantar, -
¡Qué vida tan ocupada!
* * *
¡Ah kankodori!
En mi tristeza,
Ahondas mi soledad,
* * *

Moscas de Kiso,
Aprended del viaje
De este vagabundo cargado de dolor.
* * *

Pulgas, piojos,
El caballo meando
Junto a mi almohada.
* * *
Silencio;
La voz de las cigarras
Penetra las rocas.

Nada indica
En la voz de la cigarra
Que pronto morirá.

¡Ah, qué glorioso!
Las jóvenes hojas, las verdes hojas-
Brillando al sol!

Matsuo Bashô
Versiones de Tsutomu Takagi y Alberto Manzano
Informació extreta de: http://www.amediavoz.com/basho.htm

dilluns, 15 de juliol del 2013

2 poemes de Georg Trakl

                                                            GEORG TRAKL
                                                          (Austria 1887 - 1914)


A los enmudecidos

Ah, la locura de la gran ciudad cuando al anochecer,
junto a los negros muros, se levantan los árboles deformes
y a través de la máscara de plata se asoma el genio del mal;
la luz con látigos que atraen ahuyenta pétrea noche.
Oh, el hundido repique de las campanas del crepúsculo.

Ramera que entre escalofríos alumbra una criatura
muerta. La ira de Dios con rabia azota la frente de los poseídos,
epidemia purpúrea, hambre que rompe verdes ojos.
Ah, la odiosa carcajada del oro.

Pero una humanidad más silenciosa sangra en oscura cueva
forjando con metales duros el rostro redentor.

Versión de Helmut Pfeiffer

informació i text extret de: http://www.amediavoz.com/trakl.htm

ENTRE EL FULLATGE ROIG PLE DE GUITARRES 
Entre el fullatge roig ple de guitarres 
Onegen els cabells grocs de les noies 
Vora el tancat on s'alcen gira-sols. 
Enmig de núvols passa un carro d'or. 
A la pau d'ombres brunes emmudeixen 
Els ancians, que com lirons s'abracen. 
Els orfes canten dolcament a vespres. 
En grocs miasmes hi ha un brunzir de mosques. 
Al rierol encara fan bugada 
Les dones, i flamegen draps estesos. 
La menuda que em plau fa tant de temps 
Torna a venir per la grisor del vespre. 

Versió de Feliu Formosa

Im roten Laubwerk vol1 Gitarren / Der Madchen gelbe Haare wehen / Am Zaun, wo 
.Sonnenblumen stehen. / Durch Wolken jahrt ein goldner Karren. 
In brauner Schatten Ruh verstummen / Die Aten, die sich blod umschlingen. / Die 
Waisen süss zur Vesper singen. / In gelben Dünsten Fliegen summen. 
Arn Bache waschen noch die Frauen. / Die aufgehangten Linnen wallen. / Die Kleine, 
die mir lang gefallen, / Kommt wieder durch das Abendgrauen. 

*Afortunadament fa pocs mesos s'ha publicat una edició en català de l'obra de Trakl amb una acurada traducció de Feliu Formosa