dimecres, 15 d’agost de 2012

4 poemes de Konstantinos P.Kavafis (Fins aviat!)


Jònica

Per bé que trossejaren llurs estàtues,
per bé que els bandejaren de llurs temples,
no per això moriren pas els déus.
Oh terra de la Jònia, a tu encara t'estimen,
guarden els teus records llurs ànimes encara.
Quan un matí d'aquests s'aixeca damunt teu
per la seva atmostera
revé com una saba de llur vida,
i de vegades una aèria, jovenívola forma
indefinida, amb trànsit prompte
pels cims dels teus pujols es veu com passa.
EN TANT QUE PUGUIS
I si, doncs, no pots fer la teva vida com la vols,
això almenys procura
en tant que puguis: no l'abarateixis
amb massa contacte del món,
amb molts moviments i converses.
No, no l'abarateixis agafant-la,
rodant sovint amb ella i exposant-la
a la diària bajania
de les relacions i els intercanvis
fins que es torni com una forastera enfadosa.

TALMENT HE CONTEMPLAT...

La bellesa, talment l'he contemplada,
que tinc la vista plena de bellesa.
Línies del cos. Llavis vermells. Membres voluptuosos.
Cabells talment d'estàtues gregues presos:
que sempre feien goig, fins si no els pentinaven,
i queien, una mica, per damunt dels fronts blancs.
Cares d'amor, com les volia
la meva poesia:
en les nits de la meva jovenesa,
secretes en les meves nits, quan anava a trobar-les.

Mar matinal

Deixeu que aquí m'estigui,
I que posi una mica els ulls en la natura,
aquest mar matina, aquest cel sense núvols
amb llurs blaus resplendents i la groga ribera.
Tot bell i immensament il·luminat.
Deixeu que aquí m'estigui
i que m'enganyi com si veiés tot això.
(De fet ho vaig veure un instant
quan aquí em vaig estar per primera vegada.)
I no també aquí les meves fantasies,
les meves recordances, les imatges del goig.

Konstantinos Petrou Kavafis (Alenxandria, Egipte, 1863 - 1933)Versions al català de Carles Riba
+ sobre poesia grega traduïda al català (des de clàssics a autors contemporanis com Cavafis):
+info sobre poesia grega contemporània a:

Conegut a Catalunya gràcies a les versions de Carles Riba i molt popular gràcies a l'adaptació de poema Ítaca per part del cantautor Lluís Llach, Kavafis té aquell regust de retorn al bressol de la nostra cultura que és el Mediterrani, Grècia i Occident.
                   Amb aquest autor m'acomiado d'aquesta primera ronda de poemes de...
                         PESSICS D'ÀNIMA I POETES DEL MÓN
                                 (són molts els poetes i poemes que hauria pogut recordar. Només n'he recordat alguns.Aquells que en algún moment m'han captivat.)
                                 Esperant que tots trobeu la vostra Ítaca.
                                  Gràcies per les vostres visites!!
                                 Salut, versos, bon estiu i fins aviat!!

Antologia dels poetes més estimats de Gerard Vergés

                                       
Antologia dels poetes més estimats
I ara, si us plau, parlem de poesia.
No em toqueu Carles Riba i Pere Quart,
que els tinc a una fornícula de l'ànima
sempre amb un pom fidel de flors boscanes.
Fragants roses als clàssics: als llatins.
I a Jordi de Sant Jordi. I a Ausiàs,
que conec pam a pam, com el cos dolç
d'una dona estimada llargament,
com perfet hom sent tota la sabor.
Afegiré el rector de Vallfogona
que l'ànima afligida consolava.
I l'Estellés, de Burjassot, un riu
d'imatges fulgurants. I Ferrater,
dit Gabriel, no pas àngel caigut.
Dels més recents, no en parlo. Jo diria
que, en general, són gent d'ofici, buits
com campanes, com gerres, com sepulcres;
però propicis al llorer simbòlic
compartit en il·lustres estofats.
Aleixandre, Neruda, Federico?...
Des de noi els conec. I, si escric versos,
les arrels del meu vers en ells s'arrelen.
Fa vergonya de dir-ho, però és cert:
quan jo llegia Góngora al col·legi
(era del año la estación florida)
ni als mapes existia Catalunya.
De Kavafis el grec (l'anglès?, el turc?)
recordo imatges inspirades. Parla
(i en parla molt enamoradament)
de la blanca esplendor del coll airós,
parla dels ulls, dels llavis, de les galtes.
(Però Kavafis parla d'ell. Jo, d'ella.)
D'Itàlia potser recordaria
Dante i Petrarca. (No per fer bonic.)
Dels francesos, en mi no en queda petja:
subtils antologies de llargs versos
monòtons, monocords i monorims.
Rimbaud potser. I Verlaine: un gust d'absenta
i un rostre trist de faune. Poca cosa.
Voici mon coeur qui n'a battu qu'en vain.
En canvi —essent menut— recordo un llibre
de Hölderlin, pintat de calaveres
i donzelles tan pàl·lides com llunes.
I he llegit Rilke. I l'avorrit Goethe.
També —i anem als USA de passada—
jo em quedaria amb Sandburg i Allan Poe.
(Més que silvestre Whitman és pedestre.)
Finalment, els anglesos. Hi ha dos noms
que per damunt de tots m'han fascinat:
Shakespeare és l'oceà ple de tenebres
i, ensems, el cor flamíger de la llum.
(Tant l'he llegit i en tantes circumstàncies
que, de tots els meus llibres, només Shakespeare
està tan esllomat com un esclau.)
L'altre poeta és Eliot. Quina conya,
quin delicat i quin discret encant
barrejar Ovidi, els salms i trossos d'òpera,
passejar —travestit— el vell Tirèsies
amb mamelles de iaia per la City,
falsificar les cartes del tarot
i asseverar que els àngels són perversos.
                                                       De tot el que hem llegit, n'hem fet substància.
GERARD VERGÉS
 (Tortosa, 1931)

2 poemes de Rabindranath Tagore + 1 videopoema de Yukio Mishima

Soñé que estaba ella sentada a mi cabecera...

Soñé que estaba ella sentada a mi cabecera,
y alborotaba tiernamente mi cabello con sus dedos,
suscitando la melodía de su contacto.
La miré a la cara, luchando con mis lágrimas,
hasta que la angustia de las palabras no dichas
quebró mi sueño como una burbuja.
Me incorporé. La Vía Láctea se veía arder por mi ventana,
como un mundo de silencio inflamado.
Y me pregunté si en aquel momento estaría ella soñando
un sueño que viniera, bien con el mío.


El camino
   Allí donde existen los caminos, pierdo mi camino.
   En el ancho mar, en lo azul del vasto cielo nadie trazó rutas jamás.
   Las alas de los pájaros y su canto, la llamita de las estrellas, las flores en ronda de las
estaciones, ocultan el sendero.
   Y he preguntado a mi corazón: ¿Acaso tu sangre, el paso de la sangre, no conoce el camino
invisible?
     Traducciones de Eduardo Carranza                           
                                         
                                                     RABINDRANATH TAGORE
                                                             (India 1861 - 1941)
                             

1 poema de Wole Soyinka

                                          EL ROCE DE UNA TELERAÑA
                                                     EN LA OSCURIDAD                                           
                                           Roces
                                           de mariposa nocturna en los dedos, estelas
                                           oscuros vapores terrígenos que se elevan
                                           Se oye
                                           la voz de los muertos entre hojas que su presencia
                                           ha nutrido, en más que del follaje las esencias
                                          Piel
                                          cuyo vello peïnan los vientos que dan sombra
                                          a espacios donde yertos los recuerdos reposan
                                          Hebra
                                          descansa su valor en la carne, el hielo
                                          de lo pasado, un roce al paso del tiempo
                                          Cae
                                          contra la línea baja, oscura, radical
                                          al corazón de la telaraña ancestral.
                                         
                                          versión del inglés al castellano del poema "a cobweb's touch in the dark"
                                          traducción de Luis Ingelmo del libro "Lanzadera en una Cripta"
                                                  
                                          Akinwande Oluwole "WOLE" SOYINKA
                                             (Nigeria 1934)
                                          (Premio Nobel de Literatura 1986, primer poeta africano en recibir un Nobel)
                                               

Bukowski, Plath i Sexton...(3 poetes maleïts i maleïdes de Nordamèrica)

ARBRES D'HIVERN
Sylvia Plath (Boston, 27.10.1932 - Londres, 11.02.1963)

Traducció de Montserrat Abelló - Arbres d'hivern, Edicions del Mall, Barcelona 1985

Les tintes molles de l'alba deixen un blau que dissol.
Sobre el seu paper assecant de boira, els arbres
semblen un dibuix de botànica.
Els records creixen, anell sobre anell,
un seguit de noces.

No saben res d'avortaments ni de mesquinesa,

més fidels que les dones,
lleven sense esforçar-s'hi!
Tasten els vents, que no tenen peus,
ben endinsats en la historia,

plens d'ales, d'altres coses mundanes.
En això són Ledes.
Oh mare de fulles i dolcesa,
qui són aquestes pietas ?
Ombres de tudons que canten, però no mitiguen res.
                   
                      ----------

The wet dawn inks are doing their blue dissolve.
On their blotter of fog the trees
Seem a botanical drawing --
Memories growing, ring on ring,
A series of weddings.

Knowing neither abortions nor bitchery,
Truer than women,
They seed so effortlessly!
Tasting the winds, that are footless,
Waist-deep in history --

Full of wings, otherworldliness.
In this, they are Ledas.
O mother of leaves and sweetness
Who are these pietàs ?
The shadows of ringdoves chanting, but chasing nothing.

*****************
Los bombarderos

Nosotros somos América.
Somos los que rellenan los ataúdes.
Somos los tenderos de la muerte.
Los envolvemos como si fuesen coliflores
La bomba se abre como una caja de zapatos.
¿Y el niño?
El niño decididamente no bosteza.
¿Y la mujer?
La mujer lava su corazón.
Se lo han arrancado
y se lo han quemado 
y como último acto
lo enjuaga en el río.
Este es el mercado de la muerte.
¿Dónde están tus méritos,
América?
Traducción de: Griselda García

Anne Sexton (1928 - 1974)
****
Oh sí
hay cosas peores que
estar solo
pero a menudo toma décadas
darse cuenta de ello
y más a menudo
cuando esto ocurre
es demasiado tarde
y no hay nada peor
 que
un demasiado tarde
versión de Rafael Díaz Borbón
CHARLES BUKOWSKI (1920 - 1994)

7 Poetes europeus: Leopardi, Lord Byron, Wilde, Rilke, Eluard, Tsvetáieva i Beckett...

7 POETES EUROPEUS (S.XIX - XX)
I
Canto XXXVII   Fragmento
ALCETA

Oye, Meliso: he de contarte un sueño
de esta noche, que vuelve a mi memoria
al contemplar la luna. Yo me hallaba
en la ventana que da al prado, a lo alto
mirando, y he aquí que de improviso
la luna se desprende, y me parece
que cuanto en su caer va aproximándose
tanto crece a la vista; en fin, que vino
a dar de golpe en medio el prado; y era
tan grande como un cántaro, y de chispas
vomitaba una niebla, que chirriaba
cual carbón encendido que en el agua
se sumerge y se extingue. De este modo,
la luna, como he dicho, sobre el campo
se apagó poco a poco, ennegreciéndose,
y alrededor las yerbas humeaban.
Vi entonces que en el cielo había quedado
un vislumbre, una huella o bien un nicho
donde ella fué arrancada, de manera
que me helé de terror, y aun me estremezco.

MELISO

Y bien has de temer, que fácil cosa
fuera caer la luna entre tu campo.
ALCETA

¿Quién lo sabe? ¿No vemos en verano
las estrellas caer?

MELISO

                                               Tantas estrellas
hay, que no importa que una u otra caiga,
si mil han de quedar. Pero la luna
está sola en el cielo, y de ninguno
nunca caer fué vista sino en sueños.
Versión de Diego Navarro
GIACOMO LEOPARDI
(Itàlia 1798 -1837)
II  
En un álbum

Sobre la fría losa de una tumba
un nombre retiene la mirada de los que pasan,
de igual modo, cuando mires esta página,
pueda el mío atraer tus ojos y tu pensamiento.

Y cada vez cada vez que acudas a leer este nombre,
piensa en mí como se piensa en los muertos;
e imagina que mi corazón está aquí,
inhumado e intacto.

Versión de Arturo Rizzi
                                                      George Gordon Noel, 6è Baró Byron
                                                                                                                                        
                                                              Lord Byron (1788 - 1824)
                                                                              III      
Mi voz

En este mundo inquieto, moderno, apresurado,
     tomamos todo aquello que nuestro corazón deseaba -tú y yo,
y ahora las velas blancas de nuestro barco están arriadas
     y agotada la carga del navío.

Por ello, prematuras, empalidecen mis mejillas,
     pues el llorar es mi contento huido
y el dolor ha apagado el rosa de mi boca
     y la ruina corre las cortinas de mi lecho.

Pero toda esta vida atiborrada ha sido para ti
     solamente una lira, un laúd, el encanto sutil
del violoncello, la música del mar
     que duerme, mímico eco, en su concha marina.
Versión de E. Caracciolo Trejo
Edición de Libros Río Nuevo 2001
OSCAR WILDE (1854 - 1900)
IV
Sepulcro de una muchacha joven

Lo recordamos todavía. Es como si todo esto
tuviera que ser una vez más.
Como un árbol en la costa de los limones
llevabas tus pequeños pechos leves
hacia adentro del murmullo de su sangre
de aquel dios.
Y era tan esbelto
fugitivo, el que mima a las mujeres.
Dulce y ardiente, cálido como tu pensamiento,
cubriendo con su sombra tu flanco juvenil
e inclinado como tus cejas.
Versión de Jaime Ferrero Alemparte
RAINER MARIA RILKE (1875 - 1926)
V
Ser

Con la frente como una bandera perdida
Te arrastro cuando estoy solo
Por calles heladas
Por cuartos negros
Proclamando infortunios

No quiero abandonar
Tus manos claras y complicadas
Nacidas en el encerrado espejo de las mías

Todo lo demás es perfecto
Todo lo demás es todavía más inútil
Que la vida

Excava la tierra bajo tu sombra

Un estanque junto a los senos
donde hundirse
como una piedra

extret de la pàgina de Marcelo Saraceno
PAUL ELUARD (1895 - 1952)
VI
Versos a Blok
En Moscú, las cúpulas en llamas.
En Moscú, ya tañen las campanas.
Los sepulcros están aquí, en hilera,
y allí duermen los zares, las zarinas.

Tú no sabes aún que en el alba del Kremlin
se respira mejor que en cualquier otro sitio.
Tú no sabes que en el alba del Kremlin
yo te rezo hasta el alba.

Tú pasas sobre el Neva
y yo sobre el Moscova,
cabizbaja.
Se duermen las farolas.

Te quiero en el insomnio.
Te escucho en el insomnio.
Mientras que por el Kremlin
despiertan campaneros.

Mi río con tu río,
mi mano con tu mano
se ignoran. Cariño mío, alegría
hasta que el alba alcance a la siguiente.
Versión de Severo Sarduy
MARINA TSVETÁIEVA (Rusia 1892 - 1941)
VII
Soy un discurrir de arena que resbala...
soy un discurrir de arena que resbala
entre la duna y los guijarros
la lluvia del verano llueve sobre mi vida
sobre mí vida mía que me persigue y huye
y tendrá fin el día del comienzo

caro instante te veo
en el retroceder de este telón de bruma
donde ya no deberé pisar estos largos umbrales movedizos
y viviré lo mismo que una puerta
que se abre y se vuelve a cerrar
Versión de Jenaro Talens
SAMUEL BECKETT (Irlanda 1906 - 1989)

*La major part de versions han estat extretes de la pàgina:

De Natura...de Jean-Pierre Luminet



De Natura (extracto)
El diamante que relumbra en la sombra se transforma
al friccionar en el más bello de los fósforos
estalla en terribles explosiones cuarzo absoluto fuego sólido
el hombre no lo vio jamás

La aventura interior pesa más que la experiencia objetiva
sin embargo creo en la firme aurora
empaparnos en esta luz líquida que nos transforma en cuerpos gloriosos

El ser es una farsa efímera, fondo de nada, donde el tiempo y el espacio explotan
tumultuosa obra del diablo muerte divina sueño de piedra

El día del mineral llegó frente a su invasión levantamos barricadas de oasis
las montañas se hunden las mareas humean al cielo

Suavidad minuciosa quemadura del deseo vida orgánica eterna
como los fulgores de los ramos trasmutados en sustancias luminosas somos un lento sueño vegetal donde se estiran los juncos del deseo.

(C) Jean-Pierre Luminet
« De Natura »
Ed. Marc Pessin, 2010. Francia
Traducción: Vivian Lofiego
Voz: María García Esperón
Música: L. Einaudi
MMX

1 poema + 1 relat de José Saramago


Allá en el centro del mar, allá en los confines
donde nacen los vientos, donde el sol
sobre las aguas doradas se demora;
allá en el espacio de fuentes y verdor,
de mansos animales, de tierra virgen,
donde cantan las aves naturales:
amor mío, mi isla descubierta,
es de lejos, de la vida naufragada,
que descanso en las playas de tu vientre,
mientras lentamente las manos del viento,
pasando sobre el pecho y las colinas,
alzan olas de fuego en movimiento.

José Saramago (1922 - 2010)

5 poetas latinoamericanos: Borges, Neruda, Loynaz, Storni y Octavio Paz

                                             5 POETAS LATINOAMERICANOS
                                                                      I
                                                              EL SUEÑO
Si el sueño fuera (como dicen) una
tregua, un puro reposo de la mente,
¿por qué, si te despiertan bruscamente,
sientes que te han robado una fortuna?

¿Por qué es tan triste madrugar? La hora
nos despoja de un don inconcebible,
tan íntimo que sólo es traducible
en un sopor que la vigilia dora

de sueños, que bien pueden ser reflejos
truncos de los tesoros de la sombra,
de un orbe intemporal que no se nombra

y que el día deforma en sus espejos.
¿Quién serás esta noche en el oscuro
sueño, del otro lado de su muro?
      Jorge Luís Borges (1899 -1986)
II
A TODOS, a vosotros, (fragmento)
los silenciosos seres de la noche
que tomaron mi mano en las tinieblas, a vosotros,
lámparas
de la luz inmortal, líneas de estrella,
pan de las vidas, hermanos secretos,
a todos, a vosotros,
digo: no hay gracias,
nada podrá llenar las copas
de la pureza,
nada puede
contener todo el sol en las banderas
de la primavera invencible,
como vuestras calladas dignidades.
Solamente
pienso
que he sido tal vez digno de tanta
sencillez, de flor tan pura,
que tal vez soy vosotros, eso mismo,
esa miga de tierra, harina y canto,
ese amasijo natural que sabe
de dónde sale y dónde pertenece.
(poema entero aquí: http://www.poemas-del-alma.com/pablo-neruda-a-todos-a-vosotros.htm)
PABLO NERUDA (1904 - 1973)
III
Oye: yo era como un mar dormido...

Oye: yo era como un mar dormido.
Me despertaste y la tempestad ha estallado.
Sacudo mis olas, hundo mis buques,
subo al cielo y castigo estrellas,
me avergüenzo y escondo entre mis pliegues,
enloquezco y mato mis peces.
No me mires con miedo. Tú lo has querido.
Alfonsina Storni (1892 - 1938) 
IV
Poema XVII

Hay algo muy sutil y muy hondo
en volverse a mirar el camino andado...
El camino en donde, sin dejar huella,
se dejó la vida entera.
                                                           Dulce María Loynaz (1902 - 1997)
   
V
Nuevo rostro
La noche borra noches en tu rostro,
derrama aceites en tus secos párpados,
quema en tu frente el pensamiento
y atrás del pensamiento la memoria.
Entre las sombras que te anegan
otro rostro amanece.
Y siento que a mi lado
no eres tú la que duerme,
sino la niña aquella que fuiste
y que esperaba sólo que durmieras
para volver y conocerme.

         OCTAVIO PAZ   (1914 - 1998)            

3 poetas malditos y dos poetas olvidados: Lorca, Hernández, Gil de Biedma, Gabriel Celaya y José Hierro...

         (Vet aquí una sel·lecció de poemes de 4 dels meus poetes en llengua castellana preferits...)                                             3 poetas malditos y 2 poetas olvidados
                                                                               I
                                                                          ALBA
Mi corazón oprimido
Siente junto a la alborada
El dolor de sus amores
Y el sueño de las distancias.
La luz de la aurora lleva
Semilleros de nostalgias
Y la tristeza sin ojos
De la médula del alma.
La gran tumba de la noche
Su negro velo levanta
Para ocultar con el día
La inmensa cumbre estrellada.
¡Qué haré yo sobre estos campos
Cogiendo nidos y ramas
Rodeado de la aurora
Y llena de noche el alma!
¡Qué haré si tienes tus ojos
Muertos a las luces claras
Y no ha de sentir mi carne
El calor de tus miradas!
¿Por qué te perdí por siempre
En aquella tarde clara?
Hoy mi pecho está reseco
Como una estrella apagada.
Federico García Lorca (1898 - 1936)
              II
CANCIÓN ÚLTIMA
Pintada, no vacía:
pintada está mi casa
del color de las grandes
pasiones y desgracias.
Regresará del llanto
adonde fue llevada
con su desierta mesa
con su ruidosa cama. 
Florecerán los besos
sobre las almohadas.
Y en torno de los cuerpos
elevará la sábana
su intensa enredadera
nocturna, perfumada.

El odio se amortigua
detrás de la ventana.
Será la garra suave.
Dejadme la esperanza.
MIGUEL HERNÁNDEZ  (1910 – 1942)
III 
EL MIEDO SOBREVIENE
El miedo sobreviene en oleada
inmóvil. De repente, aquí,
se insinúa:
las construcciones conocidas, las posibles
consecuencias previstas (que no excluyen
lo peor),
todo el lento dominio de la inteligencia
y sus alternativas decisiones, todo
se ofusca en un instante.
Y sólo queda la raíz,
algo como una antena dolorosa
caída no se sabe, palpitante.
JAIME GIL DE BIEDMA (1929 - 1990)
 **************
La noche viene desnuda...
La noche viene desnuda:
senos de luna,
guantes morados.
Con los brazos en alto
ya la estoy esperando.
¡Qué cerca de mi oído
enmudecen sus labios!
¡Amor, amor!
La muerte
me está besando.
                                                          Gabriel Celaya (1911 -1991)
***************


"...La poesía es como el viento,
o como el fuego, o como el mar.
Hace vibrar árboles, ropas,
abrasa espigas, hojas secas,
acuna en su oleaje
los objetos que duermen en la playa..."

José Hierro
(1922 - 2002)

Sel·lecció de poesia catalana (II): De Vinyoli a Margarit...

                           (Vet aquí alguns dels poemes que sempre m'han agradat dels nostres poetes...)
                                          SEL·LECCIÓ DE POESIA CATALANA (II) (S.XX)
                                                                                I
Del Llibre d'amic...
Cercàvem or i vam baixar a la mina.
I la foscor s'il.luminà de sobte
perquè érem dos a contradir la nit.
               Joan Vinyoli (1914 - 1984)
II
Papallona  
Collí dos pètals de rosa
un àngel, i els va bufar;
.un altre, com qui no gosa,
amb l'arc iris els pintà.
Volo damunt la flor morta,
jo, flor viva i vacil·lant;
i si vull, de tant en tant,
fulla sóc, en branca forta.
Ocell voraç, de vegades,
medita vils emboscades
pressós de bec i amatent:
però inconscient i atordida
li defujo l'envestida
 i no pas expressament.
                              Mercè Rodoreda  (1908 –1983)
III
                             UNA VACA AMB UN VEDELLET EN BRAÇOS


Non non,
                                                                              vine, son!

Dorm, petit, la mare et bressa,

cal que creixis ben de pressa;

fes-te fort

per a la mort!
                                                                             Seràs brau
o de pau?

Seràs carn d'escorxador

o màrtir nacional?

Tant se val!

Per un bou

tot és prou.


Ara els somnis, vedelló.

Non non,

vine, son!
Joan Oliver (Pere Quart) (1899 - 1986)
IV
"ECO"  
 —Explica'm, tu, què és el sol. —El sol.
—Explica'm què és la lluna. —La lluna.
—I per què en Pere plora amb desconsol?
—Perquè en sa vida no ha tingut fortuna. —I les muntanyes què són? I els estels?
—No són més que els estels i les muntanyes.
—I aquestes canyes? I aquestes arrels?
—Doncs no són més que això: arrels i canyes. —I aquesta taula? I aquest balancí?
I aquestes mans que fan l'ombra xinesa?
Digues: i el món? I l'home?
                            —Heus aquí
l'última forma de la saviesa: Mira't a fons, afirma sempre el que és
i aprèn amb seny que no pots fer res més.
Joan Brossa (1919 - 1998)
V
No sé jugar amb màscares, amics.
Estimo massa les paraules nostres
de molts llavis de  cendra, crit i frama.
No em serveixen per fer-ne hàbil disfressa
D’uns pocs pensaments clars
Ni per bastir-me, en arbres de misteri,
Nius de somnis remots. A la cruïlla
dels camins de la nit, la veu ressona:
Hem escollit, en l’espera de l’alba
els dards de la veritat, o un dur silenci.
Maria Àngels Anglada (1930 – 1999)
 VI
Debades plou en algun lloc remot.

Tot és suau, i aquests instants que passo

configurant records que no he viscut
són uns instants d'intimitat extrema
                                                         densament plens de tot allò que vull;
                                                             moments de vida il.limitada i clara.

Debades plou. També debades xisclen
                                                         els falciots ran de finestra, i s'omple

                                                molt lentament el càntir de la tarda.  

Miquel Martí i Pol (1929 - 2003)
VII
Enyore un temps que no és vingut encara

com un passat d'accelerada lluita,
                                                            de combatius balcons i d'estendards,
                                                            irat de punys, pacífic de corbelles, 
                                                            nou de cançons, parelles satisfetes,
                                                            el menjador obert de bat a bat
                                                            i el sol entrant fins al darrer racó.

Em moriré, però l'enyore ja,
                                                                aquest moment, aquest ram, aquest dia,
                                                               que m'ha de fer aixecar de la fossa
                                                               veient passar la multitud contenta.
 Vicent Andrés Estellés (1924 -1993)
VIII
FOC D'AUCELL 
La llibertat és una cantata a la llibertat.
Si es creu, o mana creure que és més que un cant, 
és perquè tan sols no és un càntic. 
La llibertat també ha de ser una cançó de poble. 
La llibertat no és, just dura el temps en una rosella dels Segadors. 
Qui cala foc a l'aucell del desig és el misteri. 
El misteri de l'amor és el temps, 
com el misteri de la llibertat és el temps que dura el seu cant, 
perquè l'amor fet i la llibertat són el mateix càntic. 
El plaer de l'amor fet és una cantata a l'amor. 
No és l'amor. La llibertat és just un himne a la llibertat. 
No és la llibertat. Veig que no ho creus. Saps per què? 
Tu voldries ser lliure, però que no et passés res, 
i res és massa poc, talment com tot són massa coses...  
 
Blai Bonet (1926 -1997)

IX
LA VIDA FURTIVA

Segurament serà com ara. Estaré despert,

aniré amunt i avall pel corredor. Com un minador

que surt d'un pou, em pujarà

des del silenci de tota la casa, brusc,

el ronc de l'ascensor. M'aturaré a escoltar

el bufeteig de portes de metall, i els passos

del replà, i endevinaré l'instant

que arrencarà a tremolar l'angúnia del timbre.

Sabré qui són. Els obriré de seguida. Tot perdut,

que entrin aquests, a qui ho hauré de dir tot.
 Gabriel Ferrater (1922 -1972)
X
MUNTANYES

No hi ha, enlloc del món,

serralada dels déus, o mai

ningú no n'ha tornat per dir-ho. Solament

aquests cims de l'orgasme, solament

aquest consol per a les seves criatures.
 Màrius Sampere (1928)

XI
                          Desig i passió de Palmira
                                  
            «A la nit pensa en mi, en el meu amor.
Si no és així, que Déu omnipotent
ompli el teu cor de poltres desbocats,
d'impacients formigues els teus peus,
de sal els ulls i brases el teu sexe.»
(Palmira, malgrat tot, se l'estimava.)
                                                   Gerard Vergés (1931)

                        XII
  Pujaré la tristesa dalt les golfes 
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat, 
el cartipàs vençut, la tarlatana vella. 
I baixaré les graus amb vestit d'alegria 
que hauran teixit aranyes sense seny. 
 Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.
Maria-Mercè Marçal (1952 - 1998)
 
XIII
REFRANY 
Al pot petit hi ha poca confitura

i al cor trencat la veritat més dura:

mal amagat és mal que no té cura,

la llibertat, la llei que és més segura,

la veritat, bandera que no es jura,

i el paradís, un bon plat de verdura.




 Enric Cassasses (1951)
XIV
LA PARTIDA 
Al Pere Rovira
És la meva tardor, l'edat dels pactes
impossibles, el temps roig del perill
per a homes grans i noies solitàries.
L'edat de l'adulteri i de l'oblit
jugats sense esperança, l'edat freda
de l'última partida amb un mateix.
Cal jugar dur, sense esperar la sort,
perquè no es tracta, ja, d'un joc d'atzar.
És el temps de fer l'últim solitari
amb les cartes marcades pel passat.
Joan Margarit (1938)