dimecres, 15 d’agost de 2012

Sel·lecció de poesia catalana (II): De Vinyoli a Margarit...

                           (Vet aquí alguns dels poemes que sempre m'han agradat dels nostres poetes...)
                                          SEL·LECCIÓ DE POESIA CATALANA (II) (S.XX)
                                                                                I
Del Llibre d'amic...
Cercàvem or i vam baixar a la mina.
I la foscor s'il.luminà de sobte
perquè érem dos a contradir la nit.
               Joan Vinyoli (1914 - 1984)
II
Papallona  
Collí dos pètals de rosa
un àngel, i els va bufar;
.un altre, com qui no gosa,
amb l'arc iris els pintà.
Volo damunt la flor morta,
jo, flor viva i vacil·lant;
i si vull, de tant en tant,
fulla sóc, en branca forta.
Ocell voraç, de vegades,
medita vils emboscades
pressós de bec i amatent:
però inconscient i atordida
li defujo l'envestida
 i no pas expressament.
                              Mercè Rodoreda  (1908 –1983)
III
                             UNA VACA AMB UN VEDELLET EN BRAÇOS


Non non,
                                                                              vine, son!

Dorm, petit, la mare et bressa,

cal que creixis ben de pressa;

fes-te fort

per a la mort!
                                                                             Seràs brau
o de pau?

Seràs carn d'escorxador

o màrtir nacional?

Tant se val!

Per un bou

tot és prou.


Ara els somnis, vedelló.

Non non,

vine, son!
Joan Oliver (Pere Quart) (1899 - 1986)
IV
"ECO"  
 —Explica'm, tu, què és el sol. —El sol.
—Explica'm què és la lluna. —La lluna.
—I per què en Pere plora amb desconsol?
—Perquè en sa vida no ha tingut fortuna. —I les muntanyes què són? I els estels?
—No són més que els estels i les muntanyes.
—I aquestes canyes? I aquestes arrels?
—Doncs no són més que això: arrels i canyes. —I aquesta taula? I aquest balancí?
I aquestes mans que fan l'ombra xinesa?
Digues: i el món? I l'home?
                            —Heus aquí
l'última forma de la saviesa: Mira't a fons, afirma sempre el que és
i aprèn amb seny que no pots fer res més.
Joan Brossa (1919 - 1998)
V
No sé jugar amb màscares, amics.
Estimo massa les paraules nostres
de molts llavis de  cendra, crit i frama.
No em serveixen per fer-ne hàbil disfressa
D’uns pocs pensaments clars
Ni per bastir-me, en arbres de misteri,
Nius de somnis remots. A la cruïlla
dels camins de la nit, la veu ressona:
Hem escollit, en l’espera de l’alba
els dards de la veritat, o un dur silenci.
Maria Àngels Anglada (1930 – 1999)
 VI
Debades plou en algun lloc remot.

Tot és suau, i aquests instants que passo

configurant records que no he viscut
són uns instants d'intimitat extrema
                                                         densament plens de tot allò que vull;
                                                             moments de vida il.limitada i clara.

Debades plou. També debades xisclen
                                                         els falciots ran de finestra, i s'omple

                                                molt lentament el càntir de la tarda.  

Miquel Martí i Pol (1929 - 2003)
VII
Enyore un temps que no és vingut encara

com un passat d'accelerada lluita,
                                                            de combatius balcons i d'estendards,
                                                            irat de punys, pacífic de corbelles, 
                                                            nou de cançons, parelles satisfetes,
                                                            el menjador obert de bat a bat
                                                            i el sol entrant fins al darrer racó.

Em moriré, però l'enyore ja,
                                                                aquest moment, aquest ram, aquest dia,
                                                               que m'ha de fer aixecar de la fossa
                                                               veient passar la multitud contenta.
 Vicent Andrés Estellés (1924 -1993)
VIII
FOC D'AUCELL 
La llibertat és una cantata a la llibertat.
Si es creu, o mana creure que és més que un cant, 
és perquè tan sols no és un càntic. 
La llibertat també ha de ser una cançó de poble. 
La llibertat no és, just dura el temps en una rosella dels Segadors. 
Qui cala foc a l'aucell del desig és el misteri. 
El misteri de l'amor és el temps, 
com el misteri de la llibertat és el temps que dura el seu cant, 
perquè l'amor fet i la llibertat són el mateix càntic. 
El plaer de l'amor fet és una cantata a l'amor. 
No és l'amor. La llibertat és just un himne a la llibertat. 
No és la llibertat. Veig que no ho creus. Saps per què? 
Tu voldries ser lliure, però que no et passés res, 
i res és massa poc, talment com tot són massa coses...  
 
Blai Bonet (1926 -1997)

IX
LA VIDA FURTIVA

Segurament serà com ara. Estaré despert,

aniré amunt i avall pel corredor. Com un minador

que surt d'un pou, em pujarà

des del silenci de tota la casa, brusc,

el ronc de l'ascensor. M'aturaré a escoltar

el bufeteig de portes de metall, i els passos

del replà, i endevinaré l'instant

que arrencarà a tremolar l'angúnia del timbre.

Sabré qui són. Els obriré de seguida. Tot perdut,

que entrin aquests, a qui ho hauré de dir tot.
 Gabriel Ferrater (1922 -1972)
X
MUNTANYES

No hi ha, enlloc del món,

serralada dels déus, o mai

ningú no n'ha tornat per dir-ho. Solament

aquests cims de l'orgasme, solament

aquest consol per a les seves criatures.
 Màrius Sampere (1928)

XI
                          Desig i passió de Palmira
                                  
            «A la nit pensa en mi, en el meu amor.
Si no és així, que Déu omnipotent
ompli el teu cor de poltres desbocats,
d'impacients formigues els teus peus,
de sal els ulls i brases el teu sexe.»
(Palmira, malgrat tot, se l'estimava.)
                                                   Gerard Vergés (1931)

                        XII
  Pujaré la tristesa dalt les golfes 
amb la nina sense ulls i el paraigua trencat, 
el cartipàs vençut, la tarlatana vella. 
I baixaré les graus amb vestit d'alegria 
que hauran teixit aranyes sense seny. 
 Hi haurà amor engrunat al fons de les butxaques.
Maria-Mercè Marçal (1952 - 1998)
 
XIII
REFRANY 
Al pot petit hi ha poca confitura

i al cor trencat la veritat més dura:

mal amagat és mal que no té cura,

la llibertat, la llei que és més segura,

la veritat, bandera que no es jura,

i el paradís, un bon plat de verdura.




 Enric Cassasses (1951)
XIV
LA PARTIDA 
Al Pere Rovira
És la meva tardor, l'edat dels pactes
impossibles, el temps roig del perill
per a homes grans i noies solitàries.
L'edat de l'adulteri i de l'oblit
jugats sense esperança, l'edat freda
de l'última partida amb un mateix.
Cal jugar dur, sense esperar la sort,
perquè no es tracta, ja, d'un joc d'atzar.
És el temps de fer l'últim solitari
amb les cartes marcades pel passat.
Joan Margarit (1938)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada