Sel·lecció de poesia catalana (II): De Vinyoli a Margarit...

                           (Vet aquí alguns dels poemes que sempre m'han agradat dels nostres poetes...)
                                          SEL·LECCIÓ DE POESIA CATALANA (II) (S.XX)
                                                                                I

Del Llibre d'amic...

Cercàvem or i vam baixar a la mina.

I la foscor s'il.luminà de sobte

perquè érem dos a contradir la nit.

               Joan Vinyoli (1914 - 1984)

II

Papallona  

Collí dos pètals de rosa
un àngel, i els va bufar;
.un altre, com qui no gosa,
amb l'arc iris els pintà.

Volo damunt la flor morta,
jo, flor viva i vacil·lant;
i si vull, de tant en tant,
fulla sóc, en branca forta.

Ocell voraç, de vegades,
medita vils emboscades
pressós de bec i amatent:

però inconscient i atordida
li defujo l'envestida
 i no pas expressament.

                              Mercè Rodoreda  (1908 –1983)

III

                             UNA VACA AMB UN VEDELLET EN BRAÇOS

Non non,

                                                                              vine, son!

Dorm, petit, la mare et bressa,

cal que creixis ben de pressa;

fes-te fort

per a la mort!

                                                                             Seràs brau

o de pau?

Seràs carn d'escorxador

o màrtir nacional?

Tant se val!

Per un bou

tot és prou.

Ara els somnis, vedelló.

Non non,

vine, son!

Joan Oliver (Pere Quart) (1899 - 1986)

IV

"ECO"  

 —Explica'm, tu, què és el sol. —El sol.

—Explica'm què és la lluna. —La lluna.

—I per què en Pere plora amb desconsol?

—Perquè en sa vida no ha tingut fortuna. —I les muntanyes què són? I els estels?

—No són més que els estels i les muntanyes.

—I aquestes canyes? I aquestes arrels?

—Doncs no són més que això: arrels i canyes. —I aquesta taula? I aquest balancí?

I aquestes mans que fan l'ombra xinesa?

Digues: i el món? I l'home?

                            —Heus aquí

l'última forma de la saviesa: Mira't a fons, afirma sempre el que és

i aprèn amb seny que no pots fer res més.

Joan Brossa (1919 - 1998)

V

No sé jugar amb màscares, amics.

Estimo massa les paraules nostres

de molts llavis de  cendra, crit i frama.

No em serveixen per fer-ne hàbil disfressa

D’uns pocs pensaments clars

Ni per bastir-me, en arbres de misteri,

Nius de somnis remots. A la cruïlla

dels camins de la nit, la veu ressona:

Hem escollit, en l’espera de l’alba

els dards de la veritat, o un dur silenci.

Maria Àngels Anglada (1930 – 1999)

 VI

Debades plou en algun lloc remot.

Tot és suau, i aquests instants que passo

configurant records que no he viscut

són uns instants d'intimitat extrema

                                                         densament plens de tot allò que vull;

                                                             moments de vida il.limitada i clara.

Debades plou. També debades xisclen

                                                         els falciots ran de finestra, i s'omple

                                                molt lentament el càntir de la tarda.  

Miquel Martí i Pol (1929 - 2003)

VII

Enyore un temps que no és vingut encara

com un passat d'accelerada lluita,

                                                            de combatius balcons i d'estendards,
                                                            irat de punys, pacífic de corbelles, 
                                                            nou de cançons, parelles satisfetes,
                                                            el menjador obert de bat a bat
                                                            i el sol entrant fins al darrer racó.

Em moriré, però l'enyore ja,

                                                                aquest moment, aquest ram, aquest dia,

                                                               que m'ha de fer aixecar de la fossa
                                                               veient passar la multitud contenta.

 Vicent Andrés Estellés (1924 -1993)

VIII

FOC D'AUCELL 

La llibertat és una cantata a la llibertat.
Si es creu, o mana creure que és més que un cant, 
és perquè tan sols no és un càntic. 
La llibertat també ha de ser una cançó de poble. 
La llibertat no és, just dura el temps en una rosella dels Segadors. 

Qui cala foc a l'aucell del desig és el misteri. 
El misteri de l'amor és el temps, 
com el misteri de la llibertat és el temps que dura el seu cant, 
perquè l'amor fet i la llibertat són el mateix càntic. 

El plaer de l'amor fet és una cantata a l'amor. 
No és l'amor. La llibertat és just un himne a la llibertat. 
No és la llibertat. Veig que no ho creus. Saps per què? 
Tu voldries ser lliure, però que no et passés res, 
i res és massa poc, talment com tot són massa coses...   

Blai Bonet (1926 -1997)

IX

LA VIDA FURTIVA

Segurament serà com ara. Estaré despert,

aniré amunt i avall pel corredor. Com un minador

que surt d'un pou, em pujarà

des del silenci de tota la casa, brusc,

el ronc de l'ascensor. M'aturaré a escoltar

el bufeteig de portes de metall, i els passos

del replà, i endevinaré l'instant

que arrencarà a tremolar l'angúnia del timbre.

Sabré qui són. Els obriré de seguida. Tot perdut,

que entrin aquests, a qui ho hauré de dir tot.

 Gabriel Ferrater (1922 -1972)

X

MUNTANYES 



No hi ha, enlloc del món, 



serralada dels déus, o mai 



ningú no n'ha tornat per dir-ho. Solament 



aquests cims de l'orgasme, solament 



aquest consol per a les seves criatures. 

 Màrius Sampere (1928)