dimecres, 15 d’agost de 2012

Antologia dels poetes més estimats de Gerard Vergés

                                       
Antologia dels poetes més estimats
I ara, si us plau, parlem de poesia.
No em toqueu Carles Riba i Pere Quart,
que els tinc a una fornícula de l'ànima
sempre amb un pom fidel de flors boscanes.
Fragants roses als clàssics: als llatins.
I a Jordi de Sant Jordi. I a Ausiàs,
que conec pam a pam, com el cos dolç
d'una dona estimada llargament,
com perfet hom sent tota la sabor.
Afegiré el rector de Vallfogona
que l'ànima afligida consolava.
I l'Estellés, de Burjassot, un riu
d'imatges fulgurants. I Ferrater,
dit Gabriel, no pas àngel caigut.
Dels més recents, no en parlo. Jo diria
que, en general, són gent d'ofici, buits
com campanes, com gerres, com sepulcres;
però propicis al llorer simbòlic
compartit en il·lustres estofats.
Aleixandre, Neruda, Federico?...
Des de noi els conec. I, si escric versos,
les arrels del meu vers en ells s'arrelen.
Fa vergonya de dir-ho, però és cert:
quan jo llegia Góngora al col·legi
(era del año la estación florida)
ni als mapes existia Catalunya.
De Kavafis el grec (l'anglès?, el turc?)
recordo imatges inspirades. Parla
(i en parla molt enamoradament)
de la blanca esplendor del coll airós,
parla dels ulls, dels llavis, de les galtes.
(Però Kavafis parla d'ell. Jo, d'ella.)
D'Itàlia potser recordaria
Dante i Petrarca. (No per fer bonic.)
Dels francesos, en mi no en queda petja:
subtils antologies de llargs versos
monòtons, monocords i monorims.
Rimbaud potser. I Verlaine: un gust d'absenta
i un rostre trist de faune. Poca cosa.
Voici mon coeur qui n'a battu qu'en vain.
En canvi —essent menut— recordo un llibre
de Hölderlin, pintat de calaveres
i donzelles tan pàl·lides com llunes.
I he llegit Rilke. I l'avorrit Goethe.
També —i anem als USA de passada—
jo em quedaria amb Sandburg i Allan Poe.
(Més que silvestre Whitman és pedestre.)
Finalment, els anglesos. Hi ha dos noms
que per damunt de tots m'han fascinat:
Shakespeare és l'oceà ple de tenebres
i, ensems, el cor flamíger de la llum.
(Tant l'he llegit i en tantes circumstàncies
que, de tots els meus llibres, només Shakespeare
està tan esllomat com un esclau.)
L'altre poeta és Eliot. Quina conya,
quin delicat i quin discret encant
barrejar Ovidi, els salms i trossos d'òpera,
passejar —travestit— el vell Tirèsies
amb mamelles de iaia per la City,
falsificar les cartes del tarot
i asseverar que els àngels són perversos.
                                                       De tot el que hem llegit, n'hem fet substància.
GERARD VERGÉS
 (Tortosa, 1931)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada