1 poema de Kafka (130 anys del seu naixement)

                                                     Franz Kafka (1883 - 1924)
                                                Tal dia com avui hauria fet 130 anys.

Gente que pasa por los puentes oscuros,
al lado de los santos
con lamparitas mortecinas.

Nubes que vuelan por el cielo gris,
al lado de las iglesias
con torres que oscurecen.

Uno se reclina sobre la barandilla de piedra
y mira al agua de la noche,
las manos en las viejas piedras.

Franz Kafka

poema trobat aqui:http://alsurdelsilencioelpoema.wordpress.com/2012/07/03/un-poema-de-franz-kafka/

1 poema de Raymond Carver

                                                       Raymond Carver (1938 - 1988) Ha sigut una sorpresa descobrir la faceta poètica d'aquest escriptor nordamericà que el van englobar dins un estil literari anomenat "realisme brut".
El següent poema el vaig descobrir en un blog http://blogs.elpais.com/letra-pequena/2013/05/el-poema-perfecto.html 
 i és una traducció de Jaime Priede.

MIEDO
Miedo a ver un coche de la policía acercarse a mi puerta.
Miedo a dormirme por la noche.
Miedo a no dormirme.
Miedo al pasado resucitando.
Miedo al presente echando a volar.
Miedo al teléfono que suena en la quietud de la noche.
Miedo a las tormentas eléctricas.
¡Miedo a la limpiadora que tiene una mancha en la mejilla!
Miedo a los perros que me han dicho que no muerden.
Miedo a la ansiedad.
Miedo a tener que identificar el cuerpo de un amigo muerto.
Miedo a quedarme sin dinero.
Miedo a tener demasiado, aunque la gente no creerá esto.
Miedo a los perfiles psicológicos.
Miedo a llegar tarde y miedo a llegar antes que nadie.
Miedo a la letra de mis hijos en los sobres.
Miedo a que mueran antes que yo y me sienta culpable.
Miedo a tener que vivir con mi madre cuando ella sea vieja, y yo también.
Miedo a la confusión.
Miedo a que este día acabe con una nota infeliz.
Miedo a llegar y encontrarme con que te has ido.
Miedo a no amar y miedo a no amar lo suficiente.
Miedo de que lo que yo amo resulte letal para los que amo.
Miedo a la muerte.
Miedo a vivir demasiado.
Miedo a la muerte.

Ya he dicho eso.
Raymond Carver

En lo oscuro/ M'imaginaré que la vida... (de E.E.Cummings)

Edward Estlin Cummings (1894 - 1962)
Un dels poetes nordamericans més populars dels darrers temps

En lo oscuro...

en lo oscuro
de la lluvia, mientras el atardecer
entra en su estuche me siento
a pensar en ti

la ciudad
sagrada que es tu rostro
tus mejillas pequeñas las calles
de las sonrisas

tus ojos
a medias ave
a medias ángel y tus soñolientos
labios donde flotan las flores del beso

y
hay esa dulce y tímida pirueta
tu pelo
y también

tu alma
de canción y danza. una estrella
única raramente amada
se pronuncia, y yo

pienso
en ti

Versión de David Lagmanovich
Para la revista "La pecera" Nro. 7, 2004
 

(Fotografia i versos extrets de la pàgina: http://www.amediavoz.com/cummings.htm)

Enguany en la Setmana de la Poesia de Barcelona 2013 del 8 al 14 de maig hi ha programat el dia 10 de maig a les 22h a la placeta de Ramon Amadeu de Barcelona un recital de piano, guitarra, viola i violoncel on es recitaran versos de E.E.Cummings. Recital a càrrec de Joan Josep Mayans i Eva Curtó.

m’imaginaré que la vida
no val la pena de morir,si
(i quan)les roses es lamenten
que les seves belleses siguin en va

però encara que l’home es convenci
que tota mala herba és
una rosa,les roses(en podeu estar
segurs)només somriuran

Poema traduït al català i extret de la pàgina on hi ha un fabulós recull de traduccions al català d'aquest autor: http://www.mallorcaweb.com/magteatre/poesiaanglesa/cummings.html

Cielo vivo (de Poeta en Nueva York - Federico García Lorca)

Enguany a través dels manuscrits originals que va deixar escrits el poeta universal en llengua castellana Federico García Lorca (1898 - 1936);  s'ha reeditat "Poeta en Nueva York" i precisament a aquesta ciutat se li ha dedicat una retrospectiva molt especial.

Cielo vivo
Yo no podré quejarme
si no encontré lo que buscaba.
Cerca de las piedras sin jugo y los insectos vacíos
... no veré el duelo del sol con las criaturas en carne viva.
Pero me iré al primer paisaje
de choques, líquidos y rumores
que trasmina a niño recién nacido
y donde toda superficie es evitada,
para entender que lo que busco tendrá su blanco de alegría
cuando yo vuele mezclado con el amor y las arenas.
Allí no llega la escarcha de los ojos apagados
ni el mugido del árbol asesinado por la oruga.
Allí todas las formas guardan entrelazadas
una sola expresión frenética de avance.
No puedes avanzar por los enjambres de corolas
porque el aire disuelve tus dientes de azúcar,
ni puedes acariciar la fugaz hoja del helecho
sin sentir el asombro definitivo del marfil.
Allí bajo las raíces y en la médula del aire,
se comprende la verdad de las cosas equivocadas.
El nadador de níquel que acecha la onda más fina
y el rebaño de vacas nocturnas con rojas patitas de mujer.

Yo no podré quejarme
si no encontré lo que buscaba;
pero me iré al primer paisaje de humedades y latidos
para entender que lo que busco tendrá su blanco de alegría
cuando yo vuele mezclado con el amor y las arenas.
Vuelo fresco de siempre sobre lechos vacíos,
sobre grupos de brisas y barcos encallados.
Tropiezo vacilante por la dura eternidad fija
y amor al fin sin alba. Amor. ¡Amor visible!

Federico García Lorca, Poeta en Nueva York, 1929

Viatge d'un moribund (La poesia de Joan Sales)

Fa molt poc que he descobert que Joan Sales també escrivia poemes.
Joan Sales fou escriptor, editor, i un novel·lista que és bàsicament recordat per una obra cabdal com "Incerta glòria". L'any passat juntament amb Calders i Tísner fou recordat amb un any carregat d'actes commemoratius.
Fa poc Club Editor ha publicat sota el títol "Viatge d'un moribund" la seva obra poètica i potser és una bona ocasió per descobrir que Joan Sales també fou un bon poeta...

                  

                               RECUERDO DE VERACRUZ

                                                   Carpe Diem!

                                             No s'obliden mai més unes hores de calma.

                                            Viatger, prou has fet si amb la brisa del mar

                                        has flairat un moment l'alta pau de l'atzar

                             a l'obra d'una palma.

                                                                       

                                                                      ¡No pensar, no sentir, no voler, no enyorar!

                                                                      Ja no veuràs mai més aquesta estranya platja

                                                                      i és sovint el millor que resta d'un viatge

                                                                                     el record d'un instant molt clar.

                                                               

                                                                              Joan Sales (Barcelona 1912 - 1983)

Rellegir Bolaño. L'arxiu Bolaño.

Enguany fa 10 anys de la desaperició d'aquest gran escriptor que fou Roberto Bolaño. La seva influència i el seu llegat ens arriben ara en forma d'una gran retrospectiva al CCCB de Barcelona. Interessantíssima retrospectiva per conèixer d'aprop totes les etapes, llibres, fotos, records i manuscrits.
Cal dir que l'exposició incentiva i molt llegir o rellegir l'obra d'aquest autor.
Reconec que el que més desconeixia i més em va crida l'atenció fou la seva obra poètica.
He llegit aquests dies el seu recull de poemes "Los perros reománticos" publicat per Acantilado.
No sabria quin poema destacar perquè tots tenen quelcom i conviden a ser rellegits més d'un cop.

                                                            RESURRECCIÓN
                                        La poesia entra en el sueño
                                        como un buzo en un lago.
                                        La poesía, más valiente que nadíe,
                                        entra y cae
                                        a plomo
                                        en un lago infinito como Loch Ness
                                        o turbio e infausto com el lago Balatón.
                                        Contempladla desde el fondo:
                                        un buzo
                                        inocente
                                       envuelto en las plumas
                                       de la voluntad.
                                       La poesia entra en el sueño
                                       como un buzo muerto
                                       en el ojo de Dios.
                                         
                                           Roberto Bolaño
                                    (Santiago de Chile, 1953 - Barcelona 2003)

"¿COMO SE LLAMA ESTO?,
pregunté.
OCÉANO.
Una larga y lenta
Universidad."

Vuelta a casa ( un poema de H.P. Lovecraft)

En un dia com avui, 15 de març, moria el gran escriptor, narrador i
                                                     Poeta nordamericà H.P. Lovecraft.

Vuelta a casa

El demonio dijo que me llevaría a casa,
A la tierra lívida y sombría que recordaba vagamente
Como un lugar elevado con escaleras y terrazas
Rodeadas de balaustradas de mármol que peinan los vientos del cielo,
Mientras muchas millas más abajo, a la orilla de un mar,
Se extiende un laberinto de torres y torres y cúpulas superpuestas,
Una vez más, me dijo, volvería a quedar embelesado
Ante aquellas viejas colinas, y oiría el lejano rumor de la espuma.
Todo esto prometió, y por las puertas del ocaso
Me arrastró a través de lagos de llamas lamientes
Y tronos de oro rojo de dioses sin nombre
Que gritan de miedo ante un destino ominoso.
Después, un negro abismo con ruido de olas en la noche:
«Aquí estaba tu casa», se burló, «¡cuando aún veías!»

                                                              H.P. Lovecraft (EE.UU. 1890 - 1937)
Versión de Juan Antonio Santos y Sonia Trebelt
 (extret del portal poètic: http://www.amediavoz.com/lovecraft.htm)

4 poemes de Konstantinos P.Kavafis (Fins aviat!)

Jònica

Per bé que trossejaren llurs estàtues,
per bé que els bandejaren de llurs temples,
no per això moriren pas els déus.
Oh terra de la Jònia, a tu encara t'estimen,
guarden els teus records llurs ànimes encara.
Quan un matí d'aquests s'aixeca damunt teu
per la seva atmostera
revé com una saba de llur vida,
i de vegades una aèria, jovenívola forma
indefinida, amb trànsit prompte
pels cims dels teus pujols es veu com passa.

EN TANT QUE PUGUIS

I si, doncs, no pots fer la teva vida com la vols,
això almenys procura
en tant que puguis: no l'abarateixis
amb massa contacte del món,
amb molts moviments i converses.

No, no l'abarateixis agafant-la,
rodant sovint amb ella i exposant-la
a la diària bajania
de les relacions i els intercanvis
fins que es torni com una forastera enfadosa.

TALMENT HE CONTEMPLAT...

La bellesa, talment l'he contemplada,
que tinc la vista plena de bellesa.

Línies del cos. Llavis vermells. Membres voluptuosos.
Cabells talment d'estàtues gregues presos:
que sempre feien goig, fins si no els pentinaven,
i queien, una mica, per damunt dels fronts blancs.
Cares d'amor, com les volia
la meva poesia:
en les nits de la meva jovenesa,
secretes en les meves nits, quan anava a trobar-les.

Mar matinal

Deixeu que aquí m'estigui,
I que posi una mica els ulls en la natura,
aquest mar matina, aquest cel sense núvols
amb llurs blaus resplendents i la groga ribera.
Tot bell i immensament il·luminat.
Deixeu que aquí m'estigui
i que m'enganyi com si veiés tot això.
(De fet ho vaig veure un instant
quan aquí em vaig estar per primera vegada.)
I no també aquí les meves fantasies,
les meves recordances, les imatges del goig.

Konstantinos Petrou Kavafis (Alenxandria, Egipte, 1863 - 1933)Versions al català de Carles Riba

(extretes de la següent pàgina: http://www.lletres.net/pla/kavafis-ED.html)
+sobre l'autor:  http://es.wikipedia.org/wiki/Constantino_Cavafis

http://amediavoz.com/cavafy.htm
http://www.pencatala.cat/ctdl/autors_traduits/konstandinos_kavafis/

+ sobre poesia grega traduïda al català (des de clàssics a autors contemporanis com Cavafis):

http://www.mallorcaweb.com/magpoesia/poesiagrega/index.html

+info sobre poesia grega contemporània a:

http://darabuccatala.wordpress.com/2007/10/09/nota-breu-sobre-la-nova-poesia-grega/

Conegut a Catalunya gràcies a les versions de Carles Riba i molt popular gràcies a l'adaptació de poema Ítaca per part del cantautor Lluís Llach, Kavafis té aquell regust de retorn al bressol de la nostra cultura que és el Mediterrani, Grècia i Occident.

                   Amb aquest autor m'acomiado d'aquesta primera ronda de poemes de...

                         PESSICS D'ÀNIMA I POETES DEL MÓN

                                 (són molts els poetes i poemes que hauria pogut recordar. Només n'he recordat alguns.Aquells que en algún moment m'han captivat.)

                                 Esperant que tots trobeu la vostra Ítaca.

                                  Gràcies per les vostres visites!!

                                 Salut, versos, bon estiu i fins aviat!!

Antologia dels poetes més estimats de Gerard Vergés

                                       

Antologia dels poetes més estimats

I ara, si us plau, parlem de poesia. No em toqueu Carles Riba i Pere Quart, que els tinc a una fornícula de l'ànima sempre amb un pom fidel de flors boscanes.

Fragants roses als clàssics: als llatins. I a Jordi de Sant Jordi. I a Ausiàs, que conec pam a pam, com el cos dolç d'una dona estimada llargament, com perfet hom sent tota la sabor.

Afegiré el rector de Vallfogona que l'ànima afligida consolava. I l'Estellés, de Burjassot, un riu d'imatges fulgurants. I Ferrater, dit Gabriel, no pas àngel caigut.

Dels més recents, no en parlo. Jo diria que, en general, són gent d'ofici, buits com campanes, com gerres, com sepulcres; però propicis al llorer simbòlic compartit en il·lustres estofats.

Aleixandre, Neruda, Federico?... Des de noi els conec. I, si escric versos, les arrels del meu vers en ells s'arrelen. Fa vergonya de dir-ho, però és cert: quan jo llegia Góngora al col·legi (era del año la estación florida) ni als mapes existia Catalunya.

De Kavafis el grec (l'anglès?, el turc?) recordo imatges inspirades. Parla (i en parla molt enamoradament) de la blanca esplendor del coll airós, parla dels ulls, dels llavis, de les galtes. (Però Kavafis parla d'ell. Jo, d'ella.)

D'Itàlia potser recordaria Dante i Petrarca. (No per fer bonic.) Dels francesos, en mi no en queda petja: subtils antologies de llargs versos monòtons, monocords i monorims. Rimbaud potser. I Verlaine: un gust d'absenta i un rostre trist de faune. Poca cosa. Voici mon coeur qui n'a battu qu'en vain.

En canvi —essent menut— recordo un llibre de Hölderlin, pintat de calaveres i donzelles tan pàl·lides com llunes. I he llegit Rilke. I l'avorrit Goethe. També —i anem als USA de passada— jo em quedaria amb Sandburg i Allan Poe. (Més que silvestre Whitman és pedestre.)

Finalment, els anglesos. Hi ha dos noms que per damunt de tots m'han fascinat: Shakespeare és l'oceà ple de tenebres i, ensems, el cor flamíger de la llum.

(Tant l'he llegit i en tantes circumstàncies que, de tots els meus llibres, només Shakespeare està tan esllomat com un esclau.)

L'altre poeta és Eliot. Quina conya, quin delicat i quin discret encant barrejar Ovidi, els salms i trossos d'òpera, passejar —travestit— el vell Tirèsies amb mamelles de iaia per la City, falsificar les cartes del tarot i asseverar que els àngels són perversos.

De tot el que hem llegit, n'hem fet substància. GERARD VERGÉS  (Tortosa, 1931)

2 poemes de Rabindranath Tagore + 1 videopoema de Yukio Mishima

Soñé que estaba ella sentada a mi cabecera...

Soñé que estaba ella sentada a mi cabecera,
y alborotaba tiernamente mi cabello con sus dedos,
suscitando la melodía de su contacto.
La miré a la cara, luchando con mis lágrimas,
hasta que la angustia de las palabras no dichas
quebró mi sueño como una burbuja.
Me incorporé. La Vía Láctea se veía arder por mi ventana,
como un mundo de silencio inflamado.
Y me pregunté si en aquel momento estaría ella soñando
un sueño que viniera, bien con el mío.

El camino

   Allí donde existen los caminos, pierdo mi camino.
   En el ancho mar, en lo azul del vasto cielo nadie trazó rutas jamás.
   Las alas de los pájaros y su canto, la llamita de las estrellas, las flores en ronda de las
estaciones, ocultan el sendero.
   Y he preguntado a mi corazón: ¿Acaso tu sangre, el paso de la sangre, no conoce el camino
invisible?

     Traducciones de Eduardo Carranza                           

                                         

                                                     RABINDRANATH TAGORE

                                                             (India 1861 - 1941)