Uns versos de Martin Niemöller

Sovint atribuïm versos molt coneguts que creiem que són d'un autor però que en realitat són d'un altre autor que per diverses circumstàncies han transcendit els versos però la figura de qui els ha creat ha passat desaparcebuda.
És el cas que ve a continuació on transcrivim uns versos que varen ser traduïts al català (no hem identificat el traductor) i que creiem que eren de Bertolt Brecht però en realitat l'autor és Martin Niemöller.

Quan els nazis vingueren pels comunistes, (*)
no vaig aixecar la veu.
Jo no era pas comunista,
Quan empresonaren els socialdemòcrates,
no vaig aixecar la veu.
Jo no n'era de socialdemòcrata,
Quan vingueren pels sindicalistes,
no vaig aixecar la veu.
Jo no era pas sindicalista,
Quan vingueren rere els jueus,
no vaig protestar,
Jo no n'era de jueu,
Ara venen per mi.
I no hi ha ningú que aixequi la veu.

Martin Niemöller (1892 - 1984)
 Friedrich Gustav Emil Martin Niemöller va ser un pastor luterà alemany. Es va graduar com a oficial naval i durant la Primera guerra mundial va comandar un submarí.


 (*)Segons viquipèdia en relació aquest conegut poema:

El seu millor i més conegut poema "Quan els nazis vingueren..", tracta de la inactivitat dels intel·lectuals alemanys després de l'arribada del nazisme al poder, i la purga dels grups que tenien com objectiu, un rere l'altre. El poema és molt conegut i citat sovint, i és un model popular per a la descripció dels perills de l'apatia política. Erròniament aquest poema s'atribueïx, en molts idiomes, al dramaturg i poeta alemany Bertolt Brecht. En un àmbit més general, es pot dir que tracta sobre les conseqüències de no resistir les tiranies en els primers intents del seu establiment.
L'ordre exacte dels grups i les paraules estan subjectes a disputa, ja que hi ha moltes versions, la majoria transmeses oralment. Martín Niemöller, el seu més probable autor, menciona que no es tractava originàriament d'un poema, sinó d'un sermó en la Setmana Santa de 1946 a Kaiserslautern, Alemanya "Què haguera dit Jesucrist?".

Rilke - Vinyoli (versos per rellegir)

                                              

                                                           Rilke. Olof Waddington Böcker 
                                                              [imatge extreta de Pinterest]
   "la poesia no és cosa de sentiments sinó d'experiències"  
Vet aquí la frase de Rilke que va incitar a escriure a Joan Vinyoli                                    
                         
                                                               RILKE - VINYOLI 
                                                  Vet aquí dos poetes que no calen presentacions i a la xarxa en podem trobar molta informació. Un servidor sempre ha sentit una certa devoció a Vinyoli i en altres blogs ja n'havia publicat a mode de record  altres versos però en aquesta ocasió només volia fer un brevíssim apunt a mode de presentació abans de compartir els versos de la relació d'aquests dos poetes.

Vinyoli forma part amb d'altres noms, d'aquells poetes imprescindibles de història de la poesia catalana contemporània. Fa tres dècades que ens va deixar i enguany el 2014 s'ha decidit un any commemoratiu en qüestió. 
Pessics d'ànima i poetes del món està dedicat a recopilar i gaudir pessics de versos de poesia del món i Rilke n'és un dels poetes més importants de la poesia occidental. I per tant volia recopilar-ne algún text en aquest espai.

Vinyoli segons la definició de la nota publicada dins l'apartat del Presidència del Gencat que ens anuncia l'any commemoratiu en qüestió, en remarca el següent:
"Influït en els seus orígens per Rainer Maria Rilke i Carles Riba, el poeta Joan Vinyoli es va iniciar en la poesia simbòlica amb la voluntat de construir una veu lírica personal. Progressivament va tendir cap a una línia més realista i existencialista, potenciada per un llenguatge sobri.

L’amor, la mort, la naturalesa, el paisatge urbà i el món dels somnis són alguns dels seus temes i escenaris més freqüents. Al final de la seva vida, Vinyoli es va aferrar a la poesia amb una obra intensa i productiva com a mitjà per fer front al pas del temps i a la fragilitat de l'existència.

Aquest 2014, centenari del seu naixement, commemorem l’Any Vinyoli."(Gencat dixit) 

                 (Sempre és curiós llegir la informació del Anys commemoratius dels portals més "oficials")
Per tant la millor manera d'homenatjar aquests dos noms és rellegint-los i la millor manera de matar dos pardals d'un tret és rellegint les traduccions que el  propi Joan Vinyoli ens va deixar (entenem que dins de les seves múltiples influències poètiques, Rilke n'era una de les predilectes).

Rainer Maria Rilke (Praga [Actualment Rep.Txeca] - 1875 - Montreux [Suïssa] 1926)
"Rainer Maria Rilke és un reconegut poeta austríac en llengua alemanya del segle XX. Va crear imatges persistents que tendeixen a centrar-se en els problemes del cristianisme en una època de descreença, solitud i profunda angoixa." (Viquipèdia dixit)

Joan Vinyoli (Barcelona 1914 - 1984) +info a:http://www.escriptors.cat/autors/vinyolij/index.php
Joan Vinyoli i Pladevall fou un poeta català. Fortament influenciat per Rainer Maria Rilke, va començar a escriure incitat per una frase del mateix. (Viquipèdia dixit un altre cop!)

Sóc conscient que reduïr la profunda relació poètica d'aquest dos autors a dues definicions viquipedianes pot resultar d'un minimalisme extrem i els erudits de la matèria fins i tot pensaran que pot resultar tot plegat frívol però si més no volia donar peu a resaltar com n'és de curiós que un poeta com Vinyoli pugui quedar definit en poques paraules (gairebé influenciats per la nova cultura del tuit minimalista) per la citació de la influència d'un altre pes pesant (mai millor dit) de la Història de la Poesia Europea.

Difícil escollir en un apunt que vol ser també minimalista uns versos de Rilke traduïts per la saviesa de Vinyoli.
I he escollit els següents versos, confesso perquè m'he sentit atrapat per la força del primer vers que t'empeny a llegir-ne la resta amb una fluidesa magistral.

Les seves traduccions de Rainer M. Rilke es troben recollides en les publicacions Versions de Rilke (1984) i Noves versions de Rilke (1985). 
(la següent traducció ha estat extreta de la següent pàgina: http://www.mallorcaweb.com/magpoesia/poesiaalemanya/rilke.html#orfeu )

ETS L’ESDEVENIDOR...

Ets l’esdevenidor, l’aurora immensa
sobre les planes de l’eternitat,
el cant del gall rera la nit del temps.
Tu ets el rou, les matines, la noia,
la mare, el foraster i la mort.

tu ets la forma canviant tothora
que sempre solitària s’eleva del destí,
que resta no alabada ni planyuda,
mai no descrita, com un bosc salvatge.

tu ets la quinta essència profunda de les coses
que es guarda de dir d’ella l’últim mot,
i es mostra als altres sempre diferent:
costa per al vaixell, vaixell per a la terra.

          (Trad. Joan Vinyoli)

1 poema de Seamus Heaney

                                                                 SEAMUS HEANEY
                                                                (Irlanda 1939 - 2013)
El mes passat ens va deixar un reconegut poeta irlandès. Fou premi Nobel de Literatura 1995. I l'hem volgut recordar amb la traducció d'un dels seus poemes...

Conduciendo de noche

Los olores cotidianos eran nuevos
en el viaje nocturno a través de Francia:
lluvia y heno y bosques en el aire
creaban cálidas corrientes de aire en el coche abierto.

Los postes blanqueaban sin cesar.
Montreuil, Abbeville, Beauvais
se prometían, prometían, llegaban y se iban,
garantizando cada lugar el cumplimiento de su nombre.

Una tardía trilladora gruñía por el sendero
sangrando semillas a través de su luz.
Un incendio forestal se extinguía.
Uno a uno cerraban los pequeños cafés.

Pensé en ti de forma continua
unas mil millas al sur donde Italia
apoya su lomo en Francia en la esfera oscurecida.
Tu cotidianeidad se renovó allí.

De "Puerta a la oscuridad" 1969
Versión de Vicente Forés y Jenaro Talens

Poema extret de la pàgina: http://www.amediavoz.com/heaney.htm

2 poemes de Georg Trakl

                                                            GEORG TRAKL
                                                          (Austria 1887 - 1914)

A los enmudecidos

Ah, la locura de la gran ciudad cuando al anochecer,
junto a los negros muros, se levantan los árboles deformes
y a través de la máscara de plata se asoma el genio del mal;
la luz con látigos que atraen ahuyenta pétrea noche.
Oh, el hundido repique de las campanas del crepúsculo.

Ramera que entre escalofríos alumbra una criatura
muerta. La ira de Dios con rabia azota la frente de los poseídos,
epidemia purpúrea, hambre que rompe verdes ojos.
Ah, la odiosa carcajada del oro.

Pero una humanidad más silenciosa sangra en oscura cueva
forjando con metales duros el rostro redentor.

Versión de Helmut Pfeiffer

informació i text extret de: http://www.amediavoz.com/trakl.htm

ENTRE EL FULLATGE ROIG PLE DE GUITARRES 

Entre el fullatge roig ple de guitarres 

Onegen els cabells grocs de les noies 

Vora el tancat on s'alcen gira-sols. 

Enmig de núvols passa un carro d'or. 

A la pau d'ombres brunes emmudeixen 

Els ancians, que com lirons s'abracen. 

Els orfes canten dolcament a vespres. 

En grocs miasmes hi ha un brunzir de mosques. 

Al rierol encara fan bugada 

Les dones, i flamegen draps estesos. 

La menuda que em plau fa tant de temps 

Torna a venir per la grisor del vespre. 

Versió de Feliu Formosa

Im roten Laubwerk vol1 Gitarren / Der Madchen gelbe Haare wehen / Am Zaun, wo 

.Sonnenblumen stehen. / Durch Wolken jahrt ein goldner Karren. 

In brauner Schatten Ruh verstummen / Die Aten, die sich blod umschlingen. / Die 

Waisen süss zur Vesper singen. / In gelben Dünsten Fliegen summen. 

Arn Bache waschen noch die Frauen. / Die aufgehangten Linnen wallen. / Die Kleine, 

die mir lang gefallen, / Kommt wieder durch das Abendgrauen. 

*Afortunadament fa pocs mesos s'ha publicat una edició en català de l'obra de Trakl amb una acurada traducció de Feliu Formosa

http://www.vilaweb.cat/noticia/4018833/20120610/adesiara-recupera-poemes-georg-trakl-noferim-tast.html

http://www.nuvol.com/noticies/traduir-georg-trakl/

2 poemes de Pasolini

                                                  Pier Paolo PASOLINI (Bolonia 1922 - Roma 1975)
A algunos radicales

El espíritu, la dignidad mundana,
el arribismo inteligente, la elegancia,
el traje a la inglesa y el chiste francés,
el juicio tanto más duro cuanto más liberal,
la sustitución de la razón por la piedad,
la vida como apuesta para perder como señores,
os han impedido saber quiénes sois:
conciencias siervas de la norma y del capital.

**************
Abro a la mañana de un blanco lunes... 

Abro a la mañana de un blanco lunes
la ventana, y la calle indiferente
roba entre su luz y sus rumores
mi presencia infrecuente entre las hojas.
Este moverme... en días totalmente
fuera del tiempo que parecía consagrado
a mí, sin regresos ni paradas,
espacio lleno todo de mi estado,
casi prolongación de la existencia
mía, de mi calor, del cuerpo mío...
y se ha truncado... Estoy en otro tiempo,
un tiempo que dispone sus mañanas
en esta calle que yo miro, ignoto,
en esta gente fruto de otra historia

Versión de Delfina Muschietti

extrets de: http://www.amediavoz.com/pasolini.htm

1 poema de Kafka (130 anys del seu naixement)

                                                     Franz Kafka (1883 - 1924)
                                                Tal dia com avui hauria fet 130 anys.

Gente que pasa por los puentes oscuros,
al lado de los santos
con lamparitas mortecinas.

Nubes que vuelan por el cielo gris,
al lado de las iglesias
con torres que oscurecen.

Uno se reclina sobre la barandilla de piedra
y mira al agua de la noche,
las manos en las viejas piedras.

Franz Kafka

poema trobat aqui:http://alsurdelsilencioelpoema.wordpress.com/2012/07/03/un-poema-de-franz-kafka/

7 Poetes europeus: Leopardi, Lord Byron, Wilde, Rilke, Eluard, Tsvetáieva i Beckett...

7 POETES EUROPEUS (S.XIX - XX)

I

Canto XXXVII   Fragmento

ALCETA

Oye, Meliso: he de contarte un sueño
de esta noche, que vuelve a mi memoria
al contemplar la luna. Yo me hallaba
en la ventana que da al prado, a lo alto
mirando, y he aquí que de improviso
la luna se desprende, y me parece
que cuanto en su caer va aproximándose
tanto crece a la vista; en fin, que vino
a dar de golpe en medio el prado; y era
tan grande como un cántaro, y de chispas
vomitaba una niebla, que chirriaba
cual carbón encendido que en el agua
se sumerge y se extingue. De este modo,
la luna, como he dicho, sobre el campo
se apagó poco a poco, ennegreciéndose,
y alrededor las yerbas humeaban.
Vi entonces que en el cielo había quedado
un vislumbre, una huella o bien un nicho
donde ella fué arrancada, de manera
que me helé de terror, y aun me estremezco.

MELISO

Y bien has de temer, que fácil cosa
fuera caer la luna entre tu campo.

ALCETA

¿Quién lo sabe? ¿No vemos en verano
las estrellas caer?

MELISO

                                               Tantas estrellas
hay, que no importa que una u otra caiga,
si mil han de quedar. Pero la luna
está sola en el cielo, y de ninguno
nunca caer fué vista sino en sueños.

Versión de Diego Navarro
GIACOMO LEOPARDI (Itàlia 1798 -1837)

II  
En un álbum

Sobre la fría losa de una tumba
un nombre retiene la mirada de los que pasan,
de igual modo, cuando mires esta página,
pueda el mío atraer tus ojos y tu pensamiento.

Y cada vez cada vez que acudas a leer este nombre,
piensa en mí como se piensa en los muertos;
e imagina que mi corazón está aquí,
inhumado e intacto.
Versión de Arturo Rizzi

                                                      George Gordon Noel, 6è Baró Byron
                                                                                                                                        

                                                              Lord Byron (1788 - 1824)

                                                                              III      

Mi voz

En este mundo inquieto, moderno, apresurado,
     tomamos todo aquello que nuestro corazón deseaba -tú y yo,
y ahora las velas blancas de nuestro barco están arriadas
     y agotada la carga del navío.

Por ello, prematuras, empalidecen mis mejillas,
     pues el llorar es mi contento huido
y el dolor ha apagado el rosa de mi boca
     y la ruina corre las cortinas de mi lecho.

Pero toda esta vida atiborrada ha sido para ti
     solamente una lira, un laúd, el encanto sutil
del violoncello, la música del mar
     que duerme, mímico eco, en su concha marina.

Versión de E. Caracciolo Trejo
Edición de Libros Río Nuevo 2001

OSCAR WILDE (1854 - 1900)

IV

Sepulcro de una muchacha joven

Lo recordamos todavía. Es como si todo esto
tuviera que ser una vez más.

Como un árbol en la costa de los limones
llevabas tus pequeños pechos leves
hacia adentro del murmullo de su sangre
de aquel dios.

Y era tan esbelto
fugitivo, el que mima a las mujeres.

Dulce y ardiente, cálido como tu pensamiento,
cubriendo con su sombra tu flanco juvenil
e inclinado como tus cejas.

Versión de Jaime Ferrero Alemparte

RAINER MARIA RILKE (1875 - 1926)

V

Ser

Con la frente como una bandera perdida
Te arrastro cuando estoy solo
Por calles heladas
Por cuartos negros
Proclamando infortunios

No quiero abandonar
Tus manos claras y complicadas
Nacidas en el encerrado espejo de las mías

Todo lo demás es perfecto
Todo lo demás es todavía más inútil
Que la vida

Excava la tierra bajo tu sombra

Un estanque junto a los senos
donde hundirse
como una piedra
extret de la pàgina de Marcelo Saraceno

PAUL ELUARD (1895 - 1952)
VI

Versos a Blok

En Moscú, las cúpulas en llamas.
En Moscú, ya tañen las campanas.
Los sepulcros están aquí, en hilera,
y allí duermen los zares, las zarinas.

Tú no sabes aún que en el alba del Kremlin
se respira mejor que en cualquier otro sitio.
Tú no sabes que en el alba del Kremlin
yo te rezo hasta el alba.

Tú pasas sobre el Neva
y yo sobre el Moscova,
cabizbaja.
Se duermen las farolas.

Te quiero en el insomnio.
Te escucho en el insomnio.
Mientras que por el Kremlin
despiertan campaneros.

Mi río con tu río,
mi mano con tu mano
se ignoran. Cariño mío, alegría
hasta que el alba alcance a la siguiente.

Versión de Severo Sarduy

MARINA TSVETÁIEVA (Rusia 1892 - 1941)

VII

Soy un discurrir de arena que resbala...

soy un discurrir de arena que resbala
entre la duna y los guijarros
la lluvia del verano llueve sobre mi vida
sobre mí vida mía que me persigue y huye
y tendrá fin el día del comienzo

caro instante te veo
en el retroceder de este telón de bruma
donde ya no deberé pisar estos largos umbrales movedizos
y viviré lo mismo que una puerta
que se abre y se vuelve a cerrar

Versión de Jenaro Talens

SAMUEL BECKETT (Irlanda 1906 - 1989)

*La major part de versions han estat extretes de la pàgina:

http://amediavoz.com/

La dona de Lot (Anna Akhmàtova)

He decidit recuperar la veu i un poema de la gran poeta russa Anna Andréievna Gorenko, més coneguda com Anna Akhmàtova. Una gran veu, sovint menystinguda a la mateixa alçada que un Puixkin, un Boris Pasternak o ja que parlem d'escriptores russes que la mateixa Marina Tsvetàieva.
Els seus dos primers llibres "Vespre" (1912) i "Rosari" (1914) la van convertir en una celebritat nacional. Va formar part d'un grup d'escriptors russos que van fer deixar emprenta en els primers anys del S.XX però amb l'esclat de la Revolució Russa tot va canviar. Les autoritats soviètiques van condemnar la seva obra, perquè s'ocupava de temàtiques poc revolucionàries com l'amor. Poc després moriria afussellat el seu exmarit i més tard viuria un període de silenci i d'ostracisme. El seu fill va ser empresonat i el seu tercer marit va desaparèixer. Amb l'esclat de l'Stalinisme escriuria "Rèquiem" sobre la tragèdia del seu poble sotmès a un règim de terror i posteriorment el "Poema sense heroi" com una mena de testament poètic. De l'intimisme del primers llibres va evolucionar cap el patetisme de ressò col·lectiu dels darrers. També va ser una gran traductora de poesia. A casa nostra gràcies a les traduccions de Monika Zgustová i de Maria Mercè Marçal ens va arribar aquesta autora i fa un parell d'anys es va fer una versió definitiva de la seva obra traduïda al català a càrrec de Jaume Creus publicada per Edicions 1984.


(Tota aquesta informació i el poema següent l'he extret del llibre "Antologia de la poesia Universal" d'Ed.62 a cura de Miquel Desclot, publicada el 2010)

LA DONA DE LOT

La dona de Lot, que anava darrere, es tombà i es convertí en columna de sal. Llibre del Gènesi

I l'home just seguí l'emissari de Déu,

gegantí i resplendent, per la muntanya negra.

Una veu de frisança, mentre, deia a la dona:

No és massa tard, encara, encara pots mirar.

Mira les torres roges de Sodoma on nasquéreu,

la plaça on tu cantaves, l'eixida on vas filar...

Els finestrals deserts de la casa alterosa

on et naixien fills, fruit d'un vincle feliç.

Un esguard! - I, aglevats per un dolor mortal,

els ulls ja no pogueren, de sobte, mirar més.

El cos esdevenia de cop sal transparent

i les cames lleugeres s'arrelaren a terra.

Qui per aquesta dona aixecarà el seu plany?

És res de massa fútil per fer-ne una cabòria?

El meu cor, tanmateix, ell sol, no oblidarà.

Anna Akhmàtova

traduït per Monika Zgustová i Maria Mercè Marçal

(extret de Rèquiem i altres poemes. Barcelona: labutxaca, 2008, p.120)

Parábola (Wislawa Szymborska)

Aquest és un dels molts textos que va escriure en el seu dia una gran poeta polonesa. Aquest mes de febrer ens va deixar i la seva mort va passar tan desapercebuda que gràcies a algún blog me'n vaig assabentar.
Com per exemple: http://jaumesubirana.blogspot.com/2012/02/com-sescriu-szymborska.html
O també:http://lapanxadelbou.blogspot.com/2012/02/wislava-szymborska-comiat.html

Parábola

Ciertos pescadores sacaron del fondo una botella.

Había en la botella un papel, y en el papel estas palabras:

"¡Socorro!, estoy aquí. El océano me arrojó a una isla desierta.

Estoy en la orilla y espero ayuda. ¡Dense prisa. Estoy aquí!"

-No tiene fecha. Seguramente es ya demasiado tarde.

La botella pudo haber flotado mucho tiempo, dijo el pescador primero.

-Y el lugar no está indicado. Ni siquiera se sabe en qué océano,

dijo el pescador segundo.

-Ni demasiado tarde ni demasiado lejos. La isla "Aquí" está en todos lados, dijo el pescador tercero.

El ambiente se volvió incómodo, cayó el silencio.

Las verdades generales tienen ese problema.

De "Sal" 1962

Versión de Gerardo Beltrán

Wislawa Szymborska

(Polònia 1923 - 2012)

+poemes a l'enllaç:

http://amediavoz.com/szymborska.htm

Sables mouvants/ Arenas movedizas (Jacques Prévert)

Sables mouvants

Jacques Prévert (1900 - 1977)

Démons et merveilles

Vents et marées

Au loin déja la mer s'est retirée

Démons et merveilles

Vents et marées

Et toi

Comme une algue doucement carressée par le vent

Dans les sables du lit tu remues en revant

Démons et merveilles

Vents et marées

Au loin déja la mer s'est retirée

Mais dans tes yeux entrouverts

Deux petites vagues sont restées

Démons et merveilles

Vents et marées

Deux petites vagues pour me noyer.

Arenas movedizas

Demonios y maravillas

Vientos y mareas

A lo lejos ya el mar se ha retirado

Y tú

Como un alga dulcemente acariciada por el viento

En las arenas del viento te agitas entre sueños

Demonios y maravillas

Vientos y mareas

A lo lejos ya el mar se ha retirado

Pero en tus ojos entreabiertos

Han quedado dos pequeñas olas

Demonios y maravillas

Vientos y mareas

Dos pequeñas olas para ahogarme.

Versión de Enrique Uribe White



Jacques Prévert
(França 1900 - 1977)
+poemes i info a: http://amediavoz.com/prevert.htm

Dimecres de cendra (T.S.Eliot)

Dimecres de Cendra
T.S. Eliot

Com que no espero tornar mai més

Com que no espero

Com que no espero tornar

A desitjar els dons d’aquest i les oportunitats d’aquell altre

Ja no m’empenyo en l'afany de tals coses

(Per què la vella àliga hauria d’estendre les ales?)

Per què lamentar

El poder esvanit del reialme habitual?

Com que no espero conèixer mai

La insegura glòria de l’hora positiva

Com que crec que no

Com que sé que no he de conèixer

L’únic veritable poder transitori

Com que no puc beure

Allà on floreixen els arbres i brollen les deus, car res no torna a ser

Com que sé que el temps és sempre el temps

I el lloc és sempre i només el lloc

I el que és real ho és només per un moment

I només en un sol lloc

M’alegro que les coses siguin com són i

Renuncio a la santa faç

I renuncio a la veu

Com que no espero tornar mai més

Per això m’alegro, perquè haig d’inventar quelcom

En què delectar-me

I prego a Déu que tingui pietat de nosaltres

I prego que pugui jo oblidar

Això que amb mi mateix discuteixo massa

I explico en excés

Com que no espero tornar mai més

Que aquestes paraules responguin

D’allò que és un fet, perquè no es repeteixi

Tant de bo el judici no sigui massa sever amb nosaltres

Com que aquestes ales ja incapaces de volar

No són sinó aspes per a batre l’aire

L’aire que ara és tan tènue i sec

Més tènue i sec que no pas la voluntat

Ensenyeu-nos a fer cas i a no fer cas

Ensenyeu-nos a estar tranquils.

Pregueu per nosaltres pecadors ara i a l’hora de la nostra mort

Pregueu per nosaltres ara i a 1'hora de la nostra mort

ELIOT, T. S.

(St.Louis, Missouri 1888 - Londres 1965)

Dimecres de Cendra i Poemes d’Ariel. Traducció i notes d’Alfred Sargatal. Barcelona: Edicions 62, 1977. (Escorpí)
Traduït per Alfred Sargatal

(extret de la revista digital "Visat" del Pen Club català)

Una gran traducció d'un gran poema d'un dels grans poetes del S.XX de la literatura anglesa.

Drink Today (Ben Jonson)

(imatge extreta de http://atravesdelarte.blogspot.com/ )

"Drink today, and drown all sorrow

You shall perhaps not do it tomorrow

Best, while you have it, use your breath

There is no drinking after death"

*****

(traducció lliure al català)

"Beure avui, i ofegar la tristesa

Potser no és bo fer-ho demà

Millor, mentre la tingueu, utilitzeu la respiració;

No hi haurà beure, després de la mort."

Ben Jonson

Benjamin Jonson (1572 - 1637) Dramaturg, poeta i actor anglès del Renaixament.

[Vet aquí uns versos sobre...la vida i la mort, dos angles aparentment oposats de la mateixa moneda. Sembla que ja en el llunyà Renaixament anglès aquest savi poeta ens convidi a allò tan fàcil aparentment però que tants cops oblidem que és gaudir de l'instant, un instant com la gerra de vi del poema de Jonson passa efímera i si no sabem beure, viure i aprendre del moment; només ens quedarà el descans etern que tard o d'hora arriba i ens fa tots i totes iguals. Vet aquí la grandesa d'uns versos d'un clàssic, amb el permís del Sr.Shakespeare de la literatura anglesa.]

A civil servant (Robert Graves)

Tot just fa més de 25 anys que va morir l'escriptor anglès Robert Graves. Conegut per la seva novel·la històrica de "Jo, Claudi", novel·la que fou portada a la televisió i es va convertir en un gran èxit. Més enllà de les novel·les històriques, en Graves fou un personatge molt versàtil que va conrear la crítica, la poesia, l'assaig, la narrativa; gran estudiós dels clàssics, els seus més de 120 llibres el converteixen en un escriptor rellevant.
Fou catedràtic de la Universitat d'Oxford i a casa nostra és conegut per haver passat llargues temporades a Mallorca on hi tenia una casa i es va sentir sempre molt ben acollit.
Des d'aquí recuperem un parell de poemes.Més enllà del seu èxit com a novel·lista, conreà també la poesia...

1915

I’ve watched the Seasons passing slow,so slow,

In the fields between La Bassée and Bethune;

Primroses and the first warm day of Spring,

Red poppy floods of June,

August, and yellowing Autumn, so

To Winter nights knee-deep in mud or snow,

And you’ve been everything.

Dear, you’ve been everything that I most lack

In these soul-deadening trenches—pictures, books,

Music, the quiet of an English wood,

Beautiful comrade-looks,

The narrow, bouldered mountain-track,

The broad, full-bosomed ocean, green and black,

And Peace, and all that’s good.

Robert Graves

(1895 - 1985)

****

Estuve observando el paso lento, tan lento de la Temporada

En los campos entre La Bassée y Bethune.

El amarillo verdoso y el primer día caliente de primavera.

Inundación de rojas amapolas en Junio.

Agosto, y el amarillo otoño. También

Las noches de invierno con sus rodillas en lo profundo de la nieve o barro.

Y vos estuviste en todas las cosas.

Querido, estuviste en todas estas cosas y yo casi necesitado

en estas apagadas almas de trincheras-pinturas, libros

Música: la quietud de un bosque ingles.

Hermosos camaradas- miren,

El angosto y rocoso paso en la montaña.

El ancho y amplio pecho del océano; verde y negro

Y tranquilo; y en todo esto es bueno.

Versión de Raúl Racedo

Cercant, cercant he trobat un magnífic blog amb poemes de Graves traduïts al català. Magnífiques traduccions a càrrec de Sadurní Vergés. El blog es diu: L'Illa de Graves. Aquí teniu l'enllaç: http://lilladegraves.blogspot.com/

A CIVIL SERVANT

While in this cavernous place employed

Not once was I aware

Of my officious other-self

Poised high above me there,

My self reversed, my rage-less part,

A slimy yellowish cone—

Drip, drip; drip, drip— so down the years

I stalagmized in stone.

Now pilgrims to the cave, who come

To chip off what they can,

Prod me with child-like merriment:

'Look, look! It's like a man!'

***

UN FUNCIONARI

Quan treballava a aquest lloc cavernós,

no vaig ser mai conscient

que tenia un altre jo oficiós

sotjant-me damunt meu:

el meu jo capgirat, la meva part tranquil•la

—un con groguenc i llefiscós

que, gota a gota, amb els anys a redós,

em convertí en estalagmita—.

I ara els visitants

quan peregrinen a la cova

n'arrenquen trossets de record, xisclant:

"mira, mira!, si sembla un home!"

traducció de Sadurní Vergés

*La fotografia està també extreta del blog i n'és l'autor Rab Shiell.

La vie, c'est comme une dent (Boris Vian)

Fa més de 50 anys que va morir Boris Vian. Una de les plomes més afilades de la poesia contemporània francesa. He volgut recuperar un dels seus poemes:




La vie, c'est comme une dent
La vie, c'est comme une dent
D'abord on y a pas pensé
On s'est contenté de mâcher
Ça vous fait mal, et on y tient
Et on la soigne et les soucis
Et pour qu'on soit vraiment guéri
Il faut vous l'arracher, la vie.

La vida es como una muela...
La vida es como una muela:
Al principio ni se piensa en ella
Con masticar uno se contenta
La cosa pronto se pone fea
Te duele, y uno se aferra
Y uno la cuida y los malos días
Y para que uno sane del todo
Habrá que sacártela, la vida.


La vida és com un queixal
La vida és com un queixal
Al principi no penses en ell
Amb mastegar ja s'està content
De sobte la cosa es posa lletja
Fa mal i un s'aferra
I un el cuida en els mals dies
Perquè se'ns curi del tot
S'haurà de treure, com la vida.

BORIS VIAN (1920 - 1959)

*Traducció del francès al castellà extreta del blog: http://poemasenfrances.blogspot.com/
*Adaptació lliure d'un servidor al català.M'he pres aquesta llicència. Que em disculpin els entesos!

Gargots de foc/Eldkloter (Tomas Tranströmer)

Hi ha poetes totalment desconeguts per nosaltres i que són fonamentals en la poesia europea dels darrers 30 anys. És el cas de Tranströmer, poeta, psicòleg i traductor que fa vint-i-cinc anys va escriure "La plaça salvatge", un breu recull de textos poètics: simples, breus, intimistes, reflexius, colpidors, transgressors en algún moment, suggerents.
La seva vàlua literària és tan important com Strindberg. A l'acabar el llibre em quedo amb les ganes de llegir-ne més. Em pregunto: per què ens arriben tant poques traduccions d'aquests grans? Per què són tan desconeguts entre nosaltres?

Gargots de foc / Eldkloter
Durant els mesos ombrius la meva vida espurnejava
només quan feia l’amor amb tu.
Com la lluerna s’encén i s’apaga,
s’encén i s’apaga
-pots seguir el seu camí a llambregades
en la foscor de la nit, entre les oliveres.
Durant els mesos ombrius l’ànima s’arraulia
sense vida
però el cos anava de dret cap a tu.
El cel nocturn bramulava.

Tomas Tranströmer

(Suècia, 1931)

Premi Nobel de Literatura 2011

Poema extret de:

"La plaça salvatge"

Perifèric edicions, nº10, 2008

edició suec - català

Traducció de Carolina Moreno

Miedos (Robert Walser)

Robert Walser, autor suís de la novel·la "Jakob von Gunten"; autor prou conegut a Alemanya i a Suïssa amb una vida tormentada que va acabar els darrers vint anys de la seva vida en un manicomi suís. I un dia com un altre d'hivern van trobar el seu cos mort enmig de la neu.

MIEDOS
He esperado saludos mucho tiempo,

frases suaves, al menos un sonido.

El miedo no es de voces o tañidos:

penetrar, sólo la niebla penetran.

Un secreto canto en acecho oscuro:

alíviame, pena, el arduo viaje.

ROBERT WALSER (Biel 1878 - Herisau 1956)

(Del libro ‘Poemas’, Icaria, 1997.Traducción y prólogo: Carlos Ortega)

El cielo està cubierto de barro y bruma (Raymond Queneau)

[imatge extreta de la xarxa]

El cielo está cubierto de barro y bruma

El asfalto palidece Todos los pies son negros

Un aro salta propagando la espuma

El arroyo fluye frente al bulevar

El cielo está cubierto de lluvia y yunques

El asfalto reverdece Todos los troncos son negros

La abeja lista ha curado su resfriado

A esa putita muy cerca del urinario

El cielo está cubierto de rabia y plumas

El asfalto se blanquea Todos los gatos son negros

Un tren se desplaza gritando a voleo

Un poli se ha sonado en su pañuelo

El cielo está cubierto de pus de pústula

El cielo se ha fundido Todos los agujeros son negros

Una chica besa a su joven novio

Un vendedor trata de vender un vespertino

Raymond Queneau en El instante fatal (Visor Libros, Madrid, 2009, trad. de Adolfo García Ortega).
Raymond Queneau (El Havre, 1903 - 1976) poeta i novel·lista francès
Mira el cel i pensa un moment a quin país, a quina ciutat i amb quin poema pensaries. He pensat en París i al pensar en aquesta ciutat he pensat en un dels escriptors francesos més estimats del S.XX, conegut pels seus llibres d'exercicis d'estil i per relacionar la investigació literària amb la investigació científica.

A los hombres futuros (Bertold Brecht)

A LOS HOMBRES FUTUROS

Vosotros, que surgiréis del marasmo en el que nosotros nos hemos hundido, cuando habléis de vuestras debilidades, pensad también en los tiempos sombríos de los que os habéis escapado. Cambiábamos de país como de zapatos a través de las guerras de clases, y nos desesperábamos donde sólo había injusticia y nadie se alzaba contra ella. Y sin embargo, sabíamos que también el odio contra la bajeza desfigura la cara. También la ira contra la injusticia pone ronca la voz. Desgraciadamente, nosotros, que queríamos preparar el camino para la amabilidad no pudimos ser amables. Pero vosotros, cuando lleguen los tiempos en que el hombre sea amigo del hombre, pensad en nosotros con indulgencia.

Bertold Brecht, poeta i dramaturg alemany (Augsburg 1898 - Berlín 1956)

+info a: http://www.poesiaspoemas.com/bertolt-brecht