dijous, 15 de març del 2012

El valle de la inquietud/ El valle intranquilo de Edgar Allan Poe

(imatge extreta de www.fondosdepantalla.biz)


El valle de la inquietud


HUBO aquí un valle antaño, callado y sonriente,

donde nadie habitaba:

partiéronse las gentes a la guerra,

dejando a los luceros, de ojos dulces,

que velaran, de noche, desde azuladas torres,

las flores, y en el centro del valle, cada día,

la roja luz del sol se posaba, indolente.

Mas ya quien lo visite advertiría

la inquietud de ese valle melancólico.

No hay en él nada quieto,

sino el aire, que ampara

aquella soledad de maravilla.

¡Ah! Ningún viento mece aquellos árboles,

que palpitan al modo de los helados mares

en torno de las Hébridas brumosas.

¡Ah! Ningún viento arrastra aquellas nubes,

que crujen levemente por el cielo intranquilo,

turbadas desde el alba hasta la noche,

sobre las violetas que allí yacen,

como ojos humanos de mil suertes,

sobre ondulantes lirios,

que lloran en las tumbas ignoradas.

Ondulan, y de sus fragantes cimas

cae eterno rocío, gota a gota.

Lloran, y por sus tallos delicados,

como aljófar, van lágrimas perennes.


Versió de Màrie Montand

***************

El valle intranquilo

Hubo un tiempo en que el valle sonreía,

silencioso, aunque nadie allí vivía;

su gente había marchado hacia la guerra

confiando el cuidado de esa sierra,

por la noche, a la mirada fiel

de las estrellas desde su azul cuartel

y de día, a los rojos resplandores

del sol que dormitaba entre las flores.

Mas ahora para todo visitante

el valle triste es inquieto e inquietante.

Nada allí se detiene un solo instante...

nada salvo el aire que se cierne

sobre la soledad mágica y perenne.

¡Ah, ningún viento agita los ramajes

que palpitan como el glacial oleaje

en torno a las Hébridas salvajes!

¡Ah, ningún viento empuja el furtivo

manto de nubes que, sin respiro,

surcan durante el día el cielo esquivo

sobre las violetas allí esparcidas

como ojos humanos de mil medidas...!

sobre las ondeantes azucenas

que lloran junto a las tumbas ajenas!

Ondean: y en sus pétalos más tiernos

se juntan gotas de rocío sempiterno.

Lloran: y por sus tallos claudicantes

bajan perennes lágrimas como diamantes.

Versió de Andrés Ehrenhaus


EDGAR ALLAN POE

Poeta i un dels grans escriptors de novel·les i contes policíacs i de terror

(Boston 1809 - Baltimore 1849)


Podeu llegir més poemes d'aquest autor traduïts al castellà d'on he extret aquests dos a:

diumenge, 11 de març del 2012

On una vegada passejà Poe...(H.P.Lovecraft)

ON UNA VEGADA PASSEJÀ POE


Divaguen eternament les ombres en aquesta terra,

Somniant amb segles que ja se n'han anat;

Grans oms s'alcen solemnes entre lloses i túmuls,

Formant un alt arc sobre un món ocult d'un altre temps.

Al voltant de l'escena una llum del record actua,

I les fulles mortes murmuregen sobre els dies passats,

Anhelant imatges i sons que ja no existeixen.


Solitari i trist, un espectre s'esmuny al llarg

Dels passadissos on en vida deixà llurs petjades;

Cap mirada comuna no el discerneix, malgrat que la seva

cançó

Ressona fluix a través del tempsamb un encís misteriós.

Només els pocs que coneixen el secret de la bruixeria,

guaiten entre aquestes tombes l'ombra de Poe.

Howard Phillips Lovecraft

traducció: Emili Gil


H.P.Lovecraft (Providence 1890 - 1937)

Escriptor norteamericà de novel·les i relats de terror i ciència ficció, poesia, assaig i literatura epistolar.

Amsterdam (de Pedro Salinas)



Amsterdam


Esta noche te cruzan

verdes, rojas, azules, rapidísimas

luces extrañas por los ojos.

¿Será tu alma?

¿Son luces de tu alma, si te miro?

Letras son, nombres claros

al revés, en tus ojos.

Son nombres: Universum,

se iluminan, se apagan, con latidos

de luz de corazón. Universum.

Miro; ya sé; ya leo:

Universum cinema, ocho cilindros,

saldo de blanco junto a las estrellas.

Te quiero así inocente, toda ajena,

palpitante

en lo que está fuera de ti, tus ojos

proclamando las vívidas

verdades de colores de la noche.

Las compraremos todas

cuando se abran las tiendas, ahora mismo

-Universum cinema-, cuando bese

las luces de tu alma, sí, las luces,

anuncios luminosos de la vida

en la noche, en tus ojos.

Pedro Salinas
(Madrid 1891 - Boston 1951)
+info de Pedro Salinas:http://www.poesia-castellana.com/poetas/pedro-salinas

Uns versos de P.B.Shelley

(Fragments, XVI)

No desperteu la serp - deixeu-la
Ignorar el camí a seguir,
Deixeu-la que s'esmunyi mentre dorm
Sumida en la fonda herba dels prats!
Que cap abella no senti com s'arrossega,
Que cap mosca no la desperti
Sacsejant les campenetes blaves de llur bressol,
Ni les pampallugues dels estels, mentre s'escola
A través de l'herba amb decórrer silenciós.

Percy Bysshe Shelley (1819)
traducció d'Emili Gil

Percy Bysshe Shelley (Field Place, Horsham, Anglaterra, 1792 - Viareggio, Toscana 1822)

Li Bai (uns versos traduïts i adaptats de)




A través de blogs com Nàufragiobrer, Lletres i Paisatges del Baix Llobregat i més recentment amb Full de naufragis he recordat, citat i homenatjat diversos autors que han tingut vinculació amb la nostra cultura. Alguns d'aquests autors han destacat per altres facetes com la de traductor. Un exemple de traductor podría ser...

Francesc Parcerisas (Begues, 1944) se'l coneix per la seva faceta de poeta però ha adaptat i traduït diversos textos d'altres literatures.


La literatura oriental va arribar a casa nostra a través de les formes poètiques de l'haikú i la tanka. Grans poetes catalans del S.XX com Riba, Leveroni o Carner n'adaptaren i n'escriviren bastants i divulgaren aquesta forma pòetica a casa nostra.


Fa uns mesos a Casa Àsia un recital poètic es va encarregar de recordar aquesta tradició poètica en la literatura catalana:


Avui volíem recuperar un text que es va llegir en aquell recital:



COMPLANTA DE L'ESCALA DE JOIELLS

Els esglaons enjoiellats són gairebé blancs de rosada,
És tan tard que la rosada amara les meves mitges de gasa,
I jo abaixo la cortina cristal·lina
I contemplo la lluna a través de la tardor clara.


Nota: Complanta, per tant hi ha quelcom de què plànyer-se. Escala de joiells, per tant un palau. Mitges de gasa, per tant una cortesana, no una serventa la que es plany. Tardor clara, per tant ell no té cap excusa de mal temps. A més, ella ha arribat d'hora, perquè la rosada no sols ha blanquejat les escales, sinó que ha amarat les mitges. El poema és especialment preuat perquè ella no formula cap retret directe.


(Li Bai, versió d'Ezra Pound (1914), traduïda per Francesc Parcerisas, 1985)



Shi Tao

(imatge extreta de: http://aglapertu.blogspot.com/)
Per aquelles casualitats de la vida, buscant informació del Premi Nobel Xiaobo, em vaig topar amb una bonica adaptació d'un poema d'un escriptor xinès maleït i condemnat pel règim del seu país. Fa un parell d'anys es va demanar que es difongués aquest poema i per allà on passés es pogués traduir o adaptar a la llengua de cada país. A través del blog "Els dies i les dones" de David Figueres he pogut recuperar la versió catalana del text.
Perfectament podria ser un homenatge a tots els escriptors dissidents empresonats i a tots aquells que no tenen llibertat d'expressió.




JUNY
Mai de la vida

aconseguiré esquivar el "juny".

Juny: se m'hi va morir el cor

i se m'hi va morir el poema,

també l'estimada

hi va morir en un romàntic bassal de sang.


Juny: un sol abrusador m'esqueixa la pell

i revela l'abast veritable de la ferida.

Juny: el peix se'n va del mar de sang,

neda cap a un altre lloc on hivernar.

Juny: la terra es deforma i els rius baixen en silenci,

munts de cartes ja no troben per manera

d'arribar a mans dels morts.


Shi Tao

(Traducció del xinès de Manel Ollé)

dijous, 1 de març del 2012

La dona de Lot (Anna Akhmàtova)



He decidit recuperar la veu i un poema de la gran poeta russa Anna Andréievna Gorenko, més coneguda com Anna Akhmàtova. Una gran veu, sovint menystinguda a la mateixa alçada que un Puixkin, un Boris Pasternak o ja que parlem d'escriptores russes que la mateixa Marina Tsvetàieva.
Els seus dos primers llibres "Vespre" (1912) i "Rosari" (1914) la van convertir en una celebritat nacional. Va formar part d'un grup d'escriptors russos que van fer deixar emprenta en els primers anys del S.XX però amb l'esclat de la Revolució Russa tot va canviar. Les autoritats soviètiques van condemnar la seva obra, perquè s'ocupava de temàtiques poc revolucionàries com l'amor. Poc després moriria afussellat el seu exmarit i més tard viuria un període de silenci i d'ostracisme. El seu fill va ser empresonat i el seu tercer marit va desaparèixer. Amb l'esclat de l'Stalinisme escriuria "Rèquiem" sobre la tragèdia del seu poble sotmès a un règim de terror i posteriorment el "Poema sense heroi" com una mena de testament poètic. De l'intimisme del primers llibres va evolucionar cap el patetisme de ressò col·lectiu dels darrers. També va ser una gran traductora de poesia. A casa nostra gràcies a les traduccions de Monika Zgustová i de Maria Mercè Marçal ens va arribar aquesta autora i fa un parell d'anys es va fer una versió definitiva de la seva obra traduïda al català a càrrec de Jaume Creus publicada per Edicions 1984.


(Tota aquesta informació i el poema següent l'he extret del llibre "Antologia de la poesia Universal" d'Ed.62 a cura de Miquel Desclot, publicada el 2010)




LA DONA DE LOT


La dona de Lot, que anava darrere, es tombà i es convertí en columna de sal. Llibre del Gènesi


I l'home just seguí l'emissari de Déu,

gegantí i resplendent, per la muntanya negra.

Una veu de frisança, mentre, deia a la dona:

No és massa tard, encara, encara pots mirar.



Mira les torres roges de Sodoma on nasquéreu,

la plaça on tu cantaves, l'eixida on vas filar...

Els finestrals deserts de la casa alterosa

on et naixien fills, fruit d'un vincle feliç.



Un esguard! - I, aglevats per un dolor mortal,

els ulls ja no pogueren, de sobte, mirar més.

El cos esdevenia de cop sal transparent

i les cames lleugeres s'arrelaren a terra.


Qui per aquesta dona aixecarà el seu plany?

És res de massa fútil per fer-ne una cabòria?

El meu cor, tanmateix, ell sol, no oblidarà.



Anna Akhmàtova


traduït per Monika Zgustová i Maria Mercè Marçal

(extret de Rèquiem i altres poemes. Barcelona: labutxaca, 2008, p.120)

Parábola (Wislawa Szymborska)

Aquest és un dels molts textos que va escriure en el seu dia una gran poeta polonesa. Aquest mes de febrer ens va deixar i la seva mort va passar tan desapercebuda que gràcies a algún blog me'n vaig assabentar.
Com per exemple: http://jaumesubirana.blogspot.com/2012/02/com-sescriu-szymborska.html
O també:http://lapanxadelbou.blogspot.com/2012/02/wislava-szymborska-comiat.html



Parábola

Ciertos pescadores sacaron del fondo una botella.

Había en la botella un papel, y en el papel estas palabras:

"¡Socorro!, estoy aquí. El océano me arrojó a una isla desierta.

Estoy en la orilla y espero ayuda. ¡Dense prisa. Estoy aquí!"

-No tiene fecha. Seguramente es ya demasiado tarde.

La botella pudo haber flotado mucho tiempo, dijo el pescador primero.

-Y el lugar no está indicado. Ni siquiera se sabe en qué océano,

dijo el pescador segundo.

-Ni demasiado tarde ni demasiado lejos. La isla "Aquí" está en todos lados, dijo el pescador tercero.

El ambiente se volvió incómodo, cayó el silencio.

Las verdades generales tienen ese problema.



De "Sal" 1962

Versión de Gerardo Beltrán

Wislawa Szymborska

(Polònia 1923 - 2012)


+poemes a l'enllaç:

Sables mouvants/ Arenas movedizas (Jacques Prévert)



Sables mouvants

Jacques Prévert (1900 - 1977)

Démons et merveilles

Vents et marées

Au loin déja la mer s'est retirée

Démons et merveilles

Vents et marées

Et toi

Comme une algue doucement carressée par le vent

Dans les sables du lit tu remues en revant

Démons et merveilles

Vents et marées

Au loin déja la mer s'est retirée

Mais dans tes yeux entrouverts

Deux petites vagues sont restées

Démons et merveilles

Vents et marées

Deux petites vagues pour me noyer.


Arenas movedizas

Demonios y maravillas

Vientos y mareas

A lo lejos ya el mar se ha retirado

Y tú

Como un alga dulcemente acariciada por el viento

En las arenas del viento te agitas entre sueños

Demonios y maravillas

Vientos y mareas

A lo lejos ya el mar se ha retirado

Pero en tus ojos entreabiertos

Han quedado dos pequeñas olas

Demonios y maravillas

Vientos y mareas

Dos pequeñas olas para ahogarme.

Versión de Enrique Uribe White



Jacques Prévert
(França 1900 - 1977)
+poemes i info a: http://amediavoz.com/prevert.htm

Dimecres de cendra (T.S.Eliot)




Dimecres de Cendra
T.S. Eliot

Com que no espero tornar mai més

Com que no espero

Com que no espero tornar

A desitjar els dons d’aquest i les oportunitats d’aquell altre

Ja no m’empenyo en l'afany de tals coses

(Per què la vella àliga hauria d’estendre les ales?)

Per què lamentar

El poder esvanit del reialme habitual?

Com que no espero conèixer mai

La insegura glòria de l’hora positiva

Com que crec que no

Com que sé que no he de conèixer

L’únic veritable poder transitori

Com que no puc beure

Allà on floreixen els arbres i brollen les deus, car res no torna a ser

Com que sé que el temps és sempre el temps



I el lloc és sempre i només el lloc

I el que és real ho és només per un moment

I només en un sol lloc

M’alegro que les coses siguin com són i

Renuncio a la santa faç

I renuncio a la veu

Com que no espero tornar mai més

Per això m’alegro, perquè haig d’inventar quelcom

En què delectar-me

I prego a Déu que tingui pietat de nosaltres

I prego que pugui jo oblidar

Això que amb mi mateix discuteixo massa

I explico en excés

Com que no espero tornar mai més

Que aquestes paraules responguin

D’allò que és un fet, perquè no es repeteixi

Tant de bo el judici no sigui massa sever amb nosaltres

Com que aquestes ales ja incapaces de volar

No són sinó aspes per a batre l’aire

L’aire que ara és tan tènue i sec

Més tènue i sec que no pas la voluntat

Ensenyeu-nos a fer cas i a no fer cas

Ensenyeu-nos a estar tranquils.

Pregueu per nosaltres pecadors ara i a l’hora de la nostra mort

Pregueu per nosaltres ara i a 1'hora de la nostra mort



ELIOT, T. S.


(St.Louis, Missouri 1888 - Londres 1965)

Dimecres de Cendra i Poemes d’Ariel. Traducció i notes d’Alfred Sargatal. Barcelona: Edicions 62, 1977. (Escorpí)
Traduït per Alfred Sargatal



(extret de la revista digital "Visat" del Pen Club català)

Una gran traducció d'un gran poema d'un dels grans poetes del S.XX de la literatura anglesa.